Lloc de festa i balls, però també de tertúlies i debats. On s’amenitzaven les tardes i nits amb alcohol, per després matinar i seguir treballant. Bocaccio va ser més que un local o una discoteca, era el lloc de reunió dels joves intel·lectuals barcelonins de la Gauche Divine entre els anys 1967 i 1985. Les portes del número 505 del carrer Muntaner estaven obertes a tothom que tingués sensibilitat artística o l’energia fervent característica de la joventut, amb ganes de canviar el món i deixar empremta. Sense enganyar-nos, si eres jove, tenies cert atractiu físic (es coneix com el local de “la gent guapa”) i eres algú en la faràndula barcelonesa, Bocaccio era el lloc on estar.
L’exposició al Palau Robert i el llibre “Bocaccio, on tot passa” són l’excusa perfecta perquè la ciutat de Barcelona rendeixi homenatge a un dels locals més mítics de la vida nocturna de la ciutat comtal. Les parets de l’exposició es tenyeixen de vermell i rosa, a conjunt amb el vellut escarlata del mobiliari original de la sala. La porta modernista de fusta massissa, separava la tranquil·litat de la zona residencial benestant de la música i les copes, donant ara la benvinguda a l’exposició “Bocaccio, el temple de la Gauche Divine”.
“Bocaccio, on tot passa”, escrit pel periodista cultural Toni Vall, té tants capítols com històries expliquen els clients més habituals. Trobem anècdotes de la mà de Guillermina Motta, cròniques d’assassinat narrades per Mònica Randall i còctels de Cacaolat i vodka que Enrique Vila-Matas demanava fent honor a la diferència d’edat que el separava dels seus amics. Però també és protagonista Joan Manuel Serrat, que encara arrossega de gira en gira el tamboret on s’asseia durant aquelles llargues nits. La llista d’actors, arquitectes i gent de la cultura no acaba aquí, trobem les històries i memòries d’Oriol Bohigas i Beth Galí, José Ilario, Román Gubern, Joan de Sagarra, Toni Miserachs, Serena Vergano, Rosa Regàs, Oscar Tusquets, Juan Marsé, Colita, Elisenda Nadal i Jesús Ulled, Georgia Regàs i Anna Maio, Jorge Herralde, Beatriz de Moura, Salvador Clotas i Gonzalo Herralde.
Un 13 de febrer de 1967 el temple de culte de la nit barcelonina obria les portes per iniciativa del promotor Oriol Regàs, juntament amb l’ajuda econòmica de Teresa Gimpera i Toni Miserachs (que va dissenyar el logo icònic del local). Barcelona es posava a l’alçada dels locals més moderns de Londres, Nova York o Düsseldorf. A Espanya i en especial a Catalunya i Barcelona es vivien moments difícils de repressió, censura i control de l’opinió i el pensament, i Bocaccio era la via d’escap per a uns joves reivindicatius, no especialment militants, però si antifranquistes. La llibertat era la poció que enamorava els assistents de Bocaccio, es podien vestir com volien, podien ballar al ritme de les cançons més transgressores i sensuals, i podien parlar sense un retolador vermell que els censures.
Més que alcohol i festes
La fotògrafa Colita recorda com, a més de festa, “Bocaccio era un centre cultural”. Les sales de ball s’omplien tant dies festius com laborals, i les sales del pis de dalt servien com a espai per debatre, compartir i discutir idees i coneixements. Com recorda Vila-Matas “aquelles nits van ser la meva universitat”. Durant aquells anys es va crear una comunitat de joves amb ànsies de llibertat, sovint titllats de “nens pijos” però com assegura Gimpera, no vivien només per l’oci, sinó que “cada matí ens aixecàvem per anar a treballar”.
Volant més enllà del 505 del carrer Muntaner
L’èxit de Bocaccio i les ganes de ballar dels joves benestants van impulsar l’expansió del local amb l’obertura de nous locals, la sucursal madrilenya i les discoteques Revolution de Lloret de Mar i Maddox de Platja d’Aro. La marca Boccaccio va transcendir dels garitos nocturns per crear el restaurant Via Veneto (fundat també per Oriol Regàs al 1967) i la botiga Brm on es venia el merchandising de Bocaccio. També es va crear una revista, un segell discogràfic i com explica Teresa Gimpera amb nostàlgia, una agència de viatges d’on sortien les escapades més boges on no faltava la barra lliure.
