L’estat espanyol juga brut amb Catalunya. Malauradament això no és res de nou. Fa temps que ho sabem com sabem també que hi ha molts governs al món que juguen igualment brut sense mirar-s’hi gaire. I que això sempre ha passat a molts llocs i a tots els temps. Però fins en això “Spain is different” Perquè el joc brut (deixant tota moral a part) només té sentit si és d’utilitat pels que l’usen. A l’Espanya d’avui, però, el joc brut del govern és sovint tan maldestre que produeix efectes completament contraris als que aquell desitja. És clar que què es pot esperar d’un personal polític d’una qualitat tan baixa?
Una prova ben recent ens l’ha donada fa ben poc el ministre Margallo per partida doble. Una protesta diplomàtica contra Suècia i una punxadeta indirecta contra la Gran Bretanya han estat dues proves de la incapacitat tan del ministre com del govern que representa. La diplomàcia estrangera ha registrat estupefacte aquesta rabiola de nens rebecs i malcriats. Recordem què ha passat en els dos casos en els que la diplomàcia espanyola ha demostrat que això de la diplomàcia ni sap com es menja.
En el cas suec, l’ambaixador (vulguem o no, ai las, encara el nostre) va considerar la rebuda feta a Raul Romeva a Estocolm “una ingerència en afers interns espanyols”. Aquesta acció fa riure (o plorar) per dos motius. El primer és que els suecs són amos de rebre a qui vulguin i mirant-s’ho des d’aquest angle es tracta d’una indubtable i injustificable intromissió espanyola en un afer intern suec. El segon és que, gracies a la miopia de Madrid, és una altra excel·lent manera d’internacionalitzar encara més la situació a Catalunya.
En el cas britànic, per picar les crestes a la pèrfida Gran Bretanya que ha tingut la gosadia de donar ocasió a Carles Puigdemont de dir a Londres les coses clares, no se’ls va ocórrer res més que no permetre que un avió, on viatjava el ministre britànic d’afers estrangers, sobrevolés l’espai aeri espanyol. Una esplèndida manera de la patuleia madrilenya de guanyar-se la benvolença britànica en el cas català, oi? I no es tractava pas d’incordiar algú més feble, posem per cas un ministre letó o eslovè. Sinó el d’un país que del seu antic imperi n’ha salvat almenys una potència molt superior al de la “nación más antigua del mundo”, i que té un pes molt superior al d’Espanya en el concert internacional.
Malgrat totes les dificultats econòmiques espanyoles sembla que els seus dirigents estiguin convençuts que el seu “honor patrio” els permet tractar altres països com han tractat Catalunya tant de temps. Per sort nostra -i malgrat el poder real que indubtablement té- aquesta gent (aquesta colla d'”herois indepes” com en diu l’Andreu Gonzáez) no té el format que caldria per aturar-nos. Com sempre, els únics que podríem aturar-nos seríem nosaltres. Però que no es facin il·lusions ni el Sr, Margallo ni el seu senyor, el gallec de la trista figura. No ho farem pas, encara que de vegades ensopeguem en pedretes que nosaltres mateixos posem al camí.
