El Josep és un home bo. Un home que, mentre ve poder, treballava tant com podia i estalviava per tenir, a la vellesa, el futur assegurat. Havia tingut dos fill amb la Dolors, la seva muller. Van educar-los bé, van casar-se amb noies assenyades i mai van tenir problemes de cap mena.
Quan el Josep ve enviudar, els fills van fer-li costat i el van ajudar perquè la vida sense la Dolors no li fos tan dolorosa. Però eren joves, tenien el seu treball, la seva família i no podien estar constantment al costat del pare perquè la vida continuava i tot havia de tornar a la normalitat.
El Josep va acostumar-se a la vida solitària. Els diumenges i festes anava a dinar a casa dels fills, però la resta de la setmana anava a menjar al restaurant o la senyora de la neteja li deixava preparat
Ara el Josep se’n adonava que s’havia fet vell. Es deixava els llums encesos, la clau a la porta, no recordava que havia de comprar i tenia por a caure i quedar-se impossibilitat.
Va decidir que aniria a una residència. Els fills s’hi oposaven però ell sabia que no podia trencar l’harmonia de la seva família amb l’obligació d’un vell que cada dia tindria més xacres i menys salut. A mes els fills i nores treballaven, els nets anaven a l’escola i ell també estaria sol en una llar que no era la seva.
Va començar a mirar residències. Les que ell hauria desitjat cobraven uns preus que, amb la pensió i els estalvis del Josep, no podia assolir i les que realment estaven al seu abast eren tan depriments que en sortia entristit.
El mínim que demanava el Josep era una habitació per ell sol perquè necessitava una intimitat que mai podria compartir amb una altre persona, per afable que fos.
I arribava a casa angoixat. Havia treballat tota la vida, havia pagat religiosament els seus impostos, havia estat un ciutadà modèlic en tots els aspectes i ara que necessitava una residència decent no la trobava.
Les de la Generalitat i les subvencionades tenien llargues cues d’espera. L’home es preguntava com era possible aquesta manca de previsió mentre el govern esmerçava recursos en qüestions menys importants. Ell volia un lloc agradable on aixoplugar-se, una llar decent desprès d’una llarga vida, una casa digna en un lloc amb un mínim espai i intimitat que en la majoria de residències els hi estava vedada.
I el Josep tornava cada nit a casa desenganyat. Sabia que no podia viure molt temps sol, li mancaven forces, es feia vell, era ja vell i s’apuntava sense fe a les llistes d’espera d’aquelles residències una mica decents on li deien que en tenia tres-cents per davant. I l’home s’adormia pensant en el dia que es reuniria amb la Dolors i junts començarien una nova vida molt lluny de tantes misèries.
Però mentre en Josep fuig de la realitat, em pregunto, més enllà de la imprescindible atenció familiar, és realment civilitzada i humana una societat que no té prou cura i per la que no és una prioritat col·lectiva vetllar pels seus ancians ? Malauradament hi ha massa exemples com el del Josep.
