Després d’uns quants mesos desconnectada del món periodístic, torno amb un tema intens. Avui parlarem de tetes.
La passada primavera, la Rigoberta Bandini ja es va encarregar de tornar a posar aquest tema sobre la taula. Dic tornar a posar perquè sembla que cada pas endavant que fem en aquest sentit, en fem dos enrere. Amb el seu “temacle” Mamá va revolucionar els sectors més joves de la societat (i els que no ho són tant, també), que cridaven a les discoteques fins a deixar-se la veu “no sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas”. Es va convertir en un hit revolucionari, en un himne feminista, tot i que, recordem-ho, no va aconseguir arribar a Eurovisión perquè, entre nosaltres, el Vell Continent potser encara no n’acaba d’estar preparat, però aquest és un altre tema.
La cançó, entre altres coses, ha evidenciat que sí, ens continuen fent por les tetes, que tot i que ens agradi veure-les, farem veure sempre que no, que és una cosa que ens molesta en públic i mirem en privat. També va fer que es tornés a parlar del fet que les dones són castigades si ensenyen un pit a Instagram, encara que sigui de lluny o del fet que encara no podem vestir-nos com vulguem sense ser jutjades. En definitiva, de l’alliberació femenina.
Tot aquest context em servirà per parlar-vos una mica del meu drama personal. Perquè sí, sempre feministes, però també una mica narcisistes. Estic farta de rebre comentaris a les meves xarxes socials en què em volen explicar que tinc tetes. Sí, evidentment, als meus vídeos a Tik Tok es veuen tetes perquè les tinc. No hi ha més explicació que aquesta: si fos un piercing me’l podria posar o treure depenent de com em llevés aquell dia en concret, però resulta que no ho puc fer amb els meus pits.
A veure, ho podria fer, cosa que em costaria uns 6.000 euros per teta. Si ho sé és perquè aquests comentaris els porto rebent des que sóc adolescent, aquella edat en què els comentaris dels altres et poden afectar amb més intensitat que quan ets adulta. I si, m’ho vaig estar mirant. Finalment, vaig decidir que m’agradaven i que del meu cos no se n’aniria res que no volgués realment que marxés. Ara bé, ser criticada perquè porto escot a la discoteca i només ho faig per ensenyar, no, senyors, no. Tinc setze anys, m’he posat aquest top que ens hem comprat la meva millor amiga i jo juntes, però resulta que l’única impresentable sóc jo perquè tinc pit. Va, home, va. És una cosa que em va costar molt entendre que estava malament, però els anys t’ensenyen moltíssimes coses.
Ara, aquests comentaris, te’ls fan directament a les xarxes socials gent que no coneixes de res i que la majoria de vegades s’amaguen darrere d’un usuari sense nom ni cognom. Suposo que els fa vergonya ensenyar qui són realment. Els comentaris que rebo es poden dividir en tres tipus, no excloents entre ells.
En un primer grup trobem els homes que es pensen que el vídeo va dedicat només a ells i al seu entreteniment. Comentaris tipus “que bonica ets”, “no he pogut llegir ni el que posava”, “algú sap de quin color és la paret”? En el segon grup trobem a homes, i en aquest també dones, que critiquen que els meus pits són només una eina per guanyar seguidors. Davant d’aquests jo penso: i si ho fos, què? Però mai he seguit una estratègia gaire clara a l’hora de fer créixer la meva comunitat. I per últim ens trobem el grup que em fa més ràbia, el que em fa més mal, el que trobo que ataca directament a tot el col·lectiu femení: els que pensen que deixo de ser intel·ligent quan porto escot.
Aquest últim grup em mata, em rebenta i em destrossa perquè evidencia que continuem estant molt allunyades del paradigma perfecte de societat igualitària. Potser estaré cobrant el mateix que el meu company, cosa que celebro, però se segueix entenent que una dona maca mai serà prou intel·ligent, perquè ja és tot el que pot ser una dona: bonica, calladeta i buida.
Us pot estar semblant una exageració, perquè a gran escala cada vegada es veu menys i els representants de les grans models s’han deixat molta pasta en el màrqueting per ensenyar que les seves grans representades llegeixen, saben on es troba França i quina n’és la seva capital. I això està molt bé, són dones que segueixo i que m’encanten. Però a petita escala, tu encara comentes amb el teu company de la universitat que “mira com ve vestida avui, aquesta”, “és una porca”, “és que no sap fer res més”.
Així i tot, una cosa és segura, aquests mateixos són els que encara es posen a saltar quan senten els primers acords de la cançó de la Rigoberta, i no saben, encara, per què fan tanta por els pits.
