Hay quien mantiene la convicción
de que la vida es la partida
entre el azar y la comunión
con el destino,
entre la ley y la invocación del destino,
Ante esa coyuntura
de la claridad y lucidez con sensatez
elijo la locura, aleluya
elijo la locura…
Luis Eduardo Aute
Meravellosa, inversemblant, misteriosa. La vida se’ns presenta infinita cada dia.
Encontres i desencontres malgrat els nostres estudiats i disposats organigrames d’obligacions, jornades laborals i intens oci personal.
Tot i la fervent voluntat d’endarrerir el temps inexorable amb inesgotables propòsits, no ens és possible mantenir-ho tot constituït i resolt d’acord als nostres desitjos o preceptes.
Fins i tot en aquest món observat i hipercomunicat els designis de l’atzar entren moltes vegades en joc de manera indiscriminada.
I és que el fenomen de l’atzar deambula per les nostres vides de manera ingovernable, rebel i amb una gran dosi de misticisme, espiritualitat i transcendència, perpetrant allò que ens és inabastable com a éssers humans.
Estem doncs destinats a conviure, a entendre el que no podrem entendre mai, destinats a contemplar amb una certa poesia com la creativitat i la casualitat governen el destí i les seves incògnites.
L’ordre i la lògica s’enfronten d’alguna manera a l’instant imprevist i desconegut, i si en moltes ocasions som responsables de les nostres decisions i conseqüències, n’hi ha innombrables vegades que les estadístiques, previsions i auguris fracassen amb desenllaços impensats o sobtats.
Admirem el fet repetitiu i ordenat en detriment del caos o confusió, però com una paradoxa universal tampoc la podem aniquilar sota l’influx de la saviesa o ciència.
Com encaixem aquest esdeveniment en un món previsible i hiperdigitalitzat, connectat universalment d’un hemisferi a l’altre on res absolutament esdevé desconeixement?
L’atzar ens fascina perquè no el comprenem, no sabem de la seva naturalesa ni és controlable, ens corrobora la nostra fragilitat davant un món poderós on les lleis naturals i universals ens obren a qüestions filosòfiques i metafísiques.
Potser el risc i la incertesa ens alimenten l’esperit innocent i gairebé pueril de la mirada d’infant, el joc maliciós de desafiar el destí i perquè no… descobrir allò inimaginable.
La teoria de la probabilitat és tan seriosa com l’àlgebra o la geometria. L’enigma que s’amaga darrera l’apassionada ubiqüitat de la naturalesa en fer-se visible, el desig capritxós que ens repta.
Com deia Sòcrates, “No hi ha millor saviesa que el control de l’atzar”. Potser la resta és la mateixa evolució humana, la vida amb sensatesa com deia Aute. Per reflexionar, sens dubte.
