Les potències colonialistes o imperialistes -és que una rosa amb un altre nom no faria la mateixa olor?- sempre han vist la resta del món com contrades des d’on extreure beneficis per a elles mateixes. Tampoc descobrirem ara la sopa d’all si, quan parlem d’Espanya -d’eixe imperialisme de quiero y no puedo des de la pèrdua de Cuba i Filipines (o una mica abans i tot)-, li reconeixem pulsions imperialistes, segurament heretades d’un passat on no es ponia mai el sol (fins que es va fer de nit de cop).
En geopolítica, van fer fortuna dos conceptes -dedicats a les dues superpotències del passat segle, els EUA i l’URSS- que, poc o molt es referien a això; l’anomenat “America’s backyard” en el cas Nord-americà i el “Blizhneye zarubezhye” rus. En el primer cas, el “pati del darrere” dels Estats Units -a falta d’una traducció millor- fa referència a tota sud-amèrica i com els Estats Units consideren que tenen tot el dret -o el deure- d’influir-hi per als seus interessos. Exactament igual el concepte rus, traduït toscament com “fora, però prop” amb el que els russos fan referència a aquells estats postsoviètics en els quals es veuen en el deure d’influir (vegeu Ucraïna, ara mateix).
En el cas espanyol, si bé és cert que les influències amb les seues excolònies existeixen -sobretot per part de les elits empresarials extractives-, l’exemple més clar és el que sofrim els que -encara- formem part de les despulles imperials espanyoles: el sistema radial de l’AVE.
La metròpoli -que s’ha reduït d’”Espanya” a “Madrid” i que, com el cavall d’Atila, no deixa créixer l’herba allà on xafa- amb macrocefàlia, estén els seus tentacles a tot arreu amb la intenció de convertir-nos en les seues ciutats dormitori. El mapa de TGVs espanyols, recorda sense haver de posar-hi massa imaginació, un polp amb les potes ben estirades -o, m’ho permetreu, un Cthuluh lovecraftià ben preparat per a devorar-nos.
Espanya és l’Estat del món amb més quilòmetres de línies d’alta velocitat, només darrere de la Xina, però, a diferència dels asiàtics, TOTES les línies espanyoles passen per Madrid -l’esperpent que el “corredor mediterrani” passe per la Villa y Corte, és només l’enèsim exemple. Madrid ja ha buidat les Castelles, Extremadura i part d’Andalusia; i avança inexorablement cap al País Valencià.
Els valencians som, em temo, el pati de Madrid -no sé si el de darrere o el de davant- on, les seues elits, poden muntar la barbacoa, la piscina o convidar els veïns un dia de festa. La xarxa d’AVE són les seues rodalies, mentre nosaltres, les nostres classes treballadores -pagant-los la festa- no podem anar amb un tren digne a treballar. I la vocació genuflexa de la nostra classe política, contenta de tallar-li la gespa a l’amo, fa que María José Català, plore perquè l’AVE d’Alacant a Madrid pare a Chamartín i no a Atocha -per si l’amo té algun inconvenient- i no alça la veu perquè l’alta velocitat no connecte Alacant/Elx, València i Castelló amb el nord que ens obri la porta d’Europa, allò que a nosaltres -geopolíticament- ens interessa.
Si hi ha alguna cosa pitjor que ser tractats com el pati de recreo de Madrid és que, des d’ací, els hi riguem les gràcies. I així ens va…
