Avui he viscut un moment dels que fan posar la pell de gallina. Desprès de l’homenatge del president Mas al president Macià al cementiri de Montjuïc, quan s’ha buidat el lloc m’hi he quedat un moment per recollir-me tot sol davant la sepultura dels germans Badia, i també la de Manuel Carrasco i Formiguera, que per vergonya meva avui he descobert que és al mateix lloc que les altres dues, a la plaça de la Fe. Ja marxava quan he vist arribar el president Pujol i la seva dona, que venien a fer el seu homenatge personal a Macià, sense càmeres ni discursos ni gent, només ells i la tomba de Macià en el cementiri assolellat amb la mar lluent al fons. Em va passar el mateix fa dos anys a la tomba del president Companys.
El president m’ha vist i m’he quedat amb ells, i m’ha preguntat què feia allà. “Miri, president, si li he de dir la veritat m’he quedat a resar uns minuts pels germans Badia i per en Carrasco i Formiguera, després d’haber-ho fet pel president Macià”. I per primer i segur que últim cop a la vida li he explicat al president Pujol quelcom de Catalunya que no sabia: “En Carrasco és enterrat aquí?”, m’ha preguntat. “Sí senyor, i per vergonya meva ho he descobert avui”. “Doncs desprès m’ho ensenyes i hi aniré”.
Era impressionant veure com el president es recollia davant la tomba de Francesc Macià. Era impressionant pensar com tenia al costat els dos reconstructors de la Catalunya contemporània, allà, al cementiri assolellat, un dia de Nadal, amb la ciutat als peus i la mar, la nostra mar, al fons. El president Pujol s’ha senyat i ha resat una estona amb la Marta al costat.
Després han anat a visitar la sepultura dels germans Badia. Allí he comprovat un cop més que poques coses son per casualitat: “Eren molt amics de la meva mare”, m’ha explicat la Ferrusola amb un somriure. Hi ha fils subtils, però forts com l’acer, que relliguen les generacions i trenen els pobles. Els Badia amics de la mare de la Ferrusola, que es casa amb Jordi Pujol i li fa costat sempre, amb la mateixa actitud entregada i militant dels Badia, en el llarg viatge de l’activisme, fer país i fer política, passant per la presó i la presidència del país, i transmetent un nacionalisme íntegre i resolt als seus set fills. El president Macià prenent cafè a casa del millor amic d’un dels avis del president Mas quan s’assabenta que Companys ha proclamat la República pel seu compte. Conviccions, tradicions que es trasmeten de pares a fills, a la intimitat de les cases i amb la solidesa que només les conviccions familiars poden tenir. Unes relacions, que conso?iden unes lleialtats, uns sentiments, una memòria, unes pertinences, i uns compromisos. Una manera de ser i de fer.
El president Pujol m’ha explicat, desprès de resar davant la tomba de Carrasco i Formiguera, que cada Nadal fan el mateix: visiten les tombes dels seus pares i dels pares de la Marta Ferrusola, i les de Macià, els germans Badia i el president Prat de la Riba. Aquest any i d’ara endavant s’hi afegirà en Carrasco. “Li he dit al president Mas, i li ha semblat bé, que no està bé que per Prat de la Riba no fem el que fem cada any per Macià i Companys”, he dit. El president i la Marta s’han ofert a que els acompanyès a la tomba de Prat. Per mi és l’autèntic seny ordenador, l’home que ens va fer passar de guanyar jocs florals a guanyar eleccions, de fer nostàlgia a fer política.
Hi hem anat, ells davant en un cotxe i jo darrera amb la moto. Ara està relativament neta i endreçada, però inadvertida. “Gràcies per ensenyar-m’ho”, els he dit quan m’acomiadava. “Les coses de la pàtria s’han d’ensenyar”, ha dit la Ferrusola amb un somriure. Molt bon Nadal a tothom.
