M’he trobat en una manifestació d’estudiants al centre de Barcelona. Era molt concorreguda. Pancartes demanant el que volen assolir, rialles, els carrers tallats, la policia en estat d’alerta i finalment l’explosió. Contenidors cremats, pintades, vidres trencats i persones que miràvem estupefactes mentre ens allunyàvem de l’acte violent.
Cada un de nosaltres tenim un motiu per protestar però tenim uns deures i l’obligació de respectar els drets dels demès.
La vaga és lícita, no faltaria més, però abans de convocar-la s’ha de pensar que són molts els innocents que en patiran les conseqüències. El que necessita el cotxe per anar a treballar i es troba amb la carretera o l’autopista tallada no és ell el responsable de no arribar a la feina, ni la pobre senyora que li cremen els cotxe acabat de pagar i el troba fet una ferralla, ni el botiguer que li trenquen l’aparador i és queda indefens mentre es pregunta perquè li malmeten el negoci
Tots estem cansats de la crisi, de les retallades però també de l’incivisme que impera en molta joventut. I són aquests estudiants els que un dia hauran de conduir el país? O no són en realitat estudiants? Sé que entre ells s’infiltren persones alienes i que són aquestes les que cometen aquests actes vandàlics..
Aquesta imatge de Barcelona amb greus aldarulls han donat la volta al món. Va ésser portada d’un diari de Nova York. Tot això no afavoreix gens a la nostra ciutat en un temps que necessitem turisme de qualitat , persones que vinguin i es meravellin del nostre país i del nostre civisme, que vulguin assentar arrels amb industries i projectes. Per què en una vaga hi ha d’haver-hi tan incivisme?
Podria jo fer una vaga, com tantes mestresses de casa que no cobrem cap pensió, o aquestes dones que els ingressen a la llibreta tant pocs euros que han de fer miracles per arribar a fi de mes, o aquests jubilats que diuen que els apugen la pensió un 1% però fent comptes els hi retallen?. Hem de callar perquè la nostra veu mai serà escoltada ?.
Hi ha algú que no tingui un motiu per protestar? Cada persona és una capsa tancada que si la obrís tindria mil queixes, mil decepcions, mil desenganys. I calla i sofreix perquè la vaga del vandalisme no està feta per ell i continuarà el camí fatigós de cada dia resignat, perquè quan és gran i es troba desesperat no li queda altre remei que callar.
La vida dóna tombs. Massa. I aquests provocadors que espatllen les manifestacions no tenen en compte que la vida és una lluita diària i que amb la crisi i la debilitat del nostre país de perjudicats, amb dret de queixa, ho som quasi tots. I no per això anem rebentant aparadors.
