(Aquest és un text d’Albert Jané. Crec interessant per la memòria històrica del nostre país que testimonis d’episodis especials arribin a les noves generacions que potser no n’han sentit a parlar mai, ni poden imaginar-se el valor que calia per fer aquelles vagues en ple període dur de la dictadura. Pere Grau)
Recordo molt bé les vagues, a la ciutat de Barcelona, del març del 51, malgrat el temps que ha passat, gairebé tres quarts de segle. Es pot dir que les vaig viure plenament. Però durant tots aquests anys he pogut comprovar que sovint es parla d’aquests episodis com d’una vaga única sense fer diferències, barrejant una cosa amb l’altra. En realitat hi va haver dues vagues diferents, sens dubte íntimament relacionades, si es vol, la segona com una seqüela de la primera, però clarament diferenciades: la vaga d’usuaris de tramvies, no de personal, que va tenir lloc del dijous 1 de març al diumenge 4 de març de 1951, i la vaga de treball, que va tenir lloc el dilluns dia 12 del mateix mes. Algun historiador diu que aquesta segona vaga es va allargar un parell de dies més. No el contradiré pas, però si va ser així no n’he estat mai conscient.
L’any 1951 jo treballava a una entitat bancària del carrer de Fontanella, al costat mateix de l’edifici de la Telefònica, amb vista a la plaça de Catalunya. Jo, personalment, que aleshores vivia al carrer Roger de Flor cantonada amb el de Rosselló, anava sempre a treballar a peu. Però la majoria de treballadors, oficinistes i dependents que treballaven al centre de Barcelona hi anaven amb metro i, sobretot, amb tramvia. Aleshores els sous eren molt baixos i els pressupostos havien de ser molt ajustats. L’augment de la tarifa dels tramvies va provocar aquella vaga. Se’n va començar a parlar a mitjan febrer, i circulaven molts fulls volants convocant a la vaga per al primer dia de març. Eren fulls fets amb màquina d’escriure (a càrrec d’empleats i funcionaris que l’havien de fer servir a la feina), amb còpies obtingudes amb paper carbó. I l’anunci de la vaga era el tema de totes les converses. Alguns petits incidents, més aviat minúsculs, reprimits per l’acció policial, van contribuir a escalfar l’ambient. Tots esperàvem el primer de març amb una gran expectació. Aquell dia em vaig llevar abans d’hora i vaig córrer a donar un cop d’ull al carrer de Rosselló, per on circulava el tramvia 37, que comunicava el centre de Barcelona amb el sector nord de la ciutat. Va ser realment emocionant: una corrua de gent, els qui anaven a treballar, com una llarga processó, transitava gairebé diria alegrement, pel costat de la via, i els tramvies que anaven passant ho feien totalment buits. Cada cop que en passava un era esbroncat sorollosament. Vaig enllestir els meus preparatius a correcuita i vaig sortir de casa per afegir-me a la corrua. Jo solia anar de casa al carrer de Fontanella trencant carrers, com en diem, però aquell dia no em vaig perdre la possibilitat de participar en aquella processó cívica. Era la primera vegada a la vida que prenia part en un acte de protesta. La vaga va ser seguida d’una manera absoluta, total, unànime. Hi va haver alguns incidents, però de poca importància. El fet més sorprenent va ser el silenci de la premsa (dita aleshores Belinda, títol d’una pel·lícula que era la història d’una noia muda), com si a Barcelona no passés absolutament res. Però el dilluns dia 5 van decidir tornar a la tarifa antiga i es va acabar la vaga.
La setmana del 5 a l’11 va ser absolutament normal, sense que en l’ambient laboral es pogués detectar cap indici del que va passar després. En tot cas, parlo del que jo vaig veure en el meu, el dels empleats de banca, aleshores molt proletaritzat. I dilluns 12 de març vaig anar a treballar, com de costum, amb tota la normalitat. Però quan anava a treure la carpeta de la caixa forta, que contenia els valors en tràmit de les operacions que m’havien assignat, un company me’n va fer desistir dient que aquell dia es feia vaga. Ignoro absolutament d’on havia sortit la consigna, però tothom la seguia. El bon senyor Santanac, el cap de secció, esverat, ens va demanar si érem conscients del que fèiem, i de les seves possibles conseqüències, i ja començàvem a fer-li cas quan vam poder veure els aldarulls que hi havia al carrer, i un dels avalotadors va entrar al banc i, enfilat dalt d’una taula del pati d’operacions, ens va comminar a plegar, cosa que vam fer tot seguit. Al carrer de Fontanella es va formar com una manifestació, en la qual sembla que no hi havia ni una dona. Potser liderada per no sé qui. Vam anar cap a l’Hotel Ritz i vam continuar cap a l’edifici de les Aigües que havia al passeig de Sant Joan cantonada carrer de la Diputació. Allí vam anar a fer cap a la Via Laietana, on davant l’edifici dels sindicats, ens esperava un bon escamot de policies, els famosos grisos de l’època, amb capot i gorra de plat. Van fer una càrrega i ens van dispersar a cops de porra. Tot van ser corredisses. Amb un company ens vam escapar pels carrers dels volts de la catedral. Barcelona va quedar paralitzada. I me’n vaig anar a casa a dinar.
A la tarda, malgrat els advertiments dels pares, vaig sortir a fer una volta pel centre de Barcelona. Els carrers eren deserts, tot el comerç havia tancat les portes. Recordo un establiment del portal de l’Àngel amb un cartell que deia que no tenien porta de ferro. Les forces armades patrullaven pels carrers, amb l’arma a punt. Recordo un destacament de carrabiners, que anaven vestits com els guàrdies civils però amb gorra de visera. No vaig presenciar cap incident, cap aldarull. Barcelona semblava una ciutat morta. No vaig fer sinó passejar i mirar, i al vespre vaig tornar cap a casa, tranquil·lament. L’endemà vam anar a treballar. De moment, al banc, fèiem grups, indecisos, i comentàvem els fets, però va venir el director i ens va dir que la gresca s’havia acabat i que cadascú ocupés el seu lloc de treball, cosa que vam fer tot seguit. I aquí es va acabar tot. Si hi va haver grups d’obrers que van continuar la vaga un o dos dies més, no en vaig ser conscient, i crec que la majoria de barcelonins tampoc. Al diari (parlo del Brusi) hi havia un breu comentari comdemnant la vaga i dient que al vespre del dia anterior la vida ciutadana s’havia normalitzat, i fins i tot que els espectacles, bàsicament cinemes i teatres, havien estat força concorreguts, però dubto que hi hagués anat gaire gent, si és que realment hi va anar algú. Al cap dels anys he sabut que els empleats de les caixes d’estalvi no van secundar la vaga, i potser es podria dir el mateix dels de la banca oficial. I és que gaudien d’unes condicions laborals superiors als de la banca privada i, doncs, no tenien tant sentit de classe com nosaltres.
Quinze dies després, com que era Setmana Santa, amb uns companys vaig fer una excursió pel Collsacabra. Anant cap al santuari del Far, l’estadant d’una d’aquelles venerables cases de pagès, aleshores molt aïllades, ens va preguntar si a Barcelona encara feien vaga, i el vam informar que ja hi regnava la tranquil·litat de sempre.
Em sembla que no s’ha arribat a saber mai qui va ser l’auténtic organitzador o promotor d’aquella vaga tan excepcional. Deixant de banda que l’ambient era del tot propici, bé hi havia d’haver algú, un grup o altre, que decidís que es faria una vaga precisament el dia 12 de març. Al cap dels anys s’han fet moltes suposicions però cap de prou convincent. La més curiosa és que van ser “ells mateixos”. El cas és que aquesta afirmació, que ho havien fet “ells mateixos” l’he tornada a sentir en moltes ocasions, però a mi sempre m’ha semblat absurda i fantasiosa.
