Fa més de mitja vida que visc fora de la nostra terra i per tant desconec quin grau d’eficiència, d’excel·lència o de manca de les dues tenen avui en general les escoles a Catalunya. Per tant aquest article no és cap crítica d’una situació que no puc jutjar, sinó una reflexió general dirigida a preveure temptacions “bonistes” amb pretensions de modernitat, que puguin espatllar el futur de molts infants catalans. Aquesta reflexió no ha sortit del no-res sinó del temor que a casa nostra l’educació dels infants pugui sofrir les perilloses desviacions que s’han produït aquí a Alemanya i que han fet que de diverses bandes hagin sortit ja veus d’alarma que avisen de les conseqüències catastròfiques que algunes “reformes” d’una pedagogia “light” ja estan tenint.
Catalunya és un país sense grans recursos naturals. Des de sempre sabem que la riquesa més gran ha estat la seva gent, la seva força emprenedora, treballadora, imaginativa. En grau diferent per les dimensions del país, passa el mateix a Alemanya. la preparació dels infants per la vida que els espera després de sortir de l#escola és molt més important que discutir si ens calen uns quants quilòmetres més d’autopista o de carril ferroviari. I tampoc parlo de quins mitjans materials o tècnics s’hauria de dotar als centres educatius. Parlo d’aspectes bàsics: la formació dels mestres i el grau d’exigència envers els alumnes. Els dos factors venen agreujats per l’entrada a les escoles d’un nombre elevat de criatures d’immigrants amb un grau mínim o nul d’escolaritat anterior.
En qualsevol procés industrial, voler fabricar el producte que sigui amb gent poc preparada por portar a omplir el magatzem de mercaderies invendibles. Voler donar instrucció adequada als infants amb mestres poc preparats o massa escassos ens pot portar a augmentar només la xifra futura de jovent a l’atur. Una de les mesures imprescindibles d’una nova república catalana ha de ser una formació suficient d’un nombre suficient de mestres als que es pagui un sou suficient per fer la seva feina possible i interessant. A Alemanya les perspectives demogràfiques negatives van portar erròniament a una projecció d’una disminució progressiva de plantilles que ara comença a fer-se notar molt negativament. L’augment ràpid d’alumnes procedents de families immigrades, sense prous coneixements de la llengua del país, i la necessitat (per manca de mestres) de barrejar-los amb alumnes alemanys, abans de reunir les condicions prèvies per assimilar les matèries tractades, ha complicat encara més la feina dels mestres que sovint només han rebut una preparació insuficient i ràpida per poder-los “llançar al front”. Això sovint porta com a conseqüència el desinterès i la indisciplina de l’alumnat que acaba més d’un cop amb l’existència de classes “ingovernables” i en una irreparable frustració del professorat.
El bon desig de fer possibles estudis universitaris a criatures de famílies obreres o en general de pocs recursos, ha dut a qué el nivell d’ensenyament a les escoles no vingui marcat pels millors sinó pels més endarrerits i a donar-los-hi notes que no els hi siguin després un obstacle. Així, però, el nivell d’instrucció de molts infants quan passen de l’escola a la universitat o quan es posen a treballar, és tan deficient que fracassen en aquesta etapa perquè ni la universitat ni les empreses poden corregir allò que l’escola ha espatllat. i com deia abans, la barreja d’alumnes alemanys amb altres immigrants encara ha rebaixat més l’eficiència de la feina dels mestres.
Una altra conseqüència d’aquest nociu procés ha estat una inflació de jovent amb títol universitari que no troba feina i una gran manca d’especialistes en oficis manuals que està creant ja problemes a la producció industrial alemanya. El títol universitari ha estat sobrevalorat (sobretot els de ciències socials) i l’ofici tècnic menysvalorat. El resultat és que avui molts treballadors especialistes a totes les industries guanyen més que molts universitaris.
És sempre bo d’estudiar tant les coses bones com les dolentes que es fan arreu, per treure’n conseqüències nosaltres. A la vista de les experiències actuals alemanyes, jo diria que la república catalana ha de posar (com he dit abans) un interès especial a prestigiar la figura del mestre d’ensenyament tan primari com secundari, i a formar prou gent per poder arribar a una xifra òptima d’alumnes per mestre. La nostra gent és el nostre tresor més gran i més imprescindible. I cal tractar-la en conseqüència.
A les escoles caldrà no rebaixar de cap manera el grau d’exigència. No cal arribar a extrems gairebé inhumans (com sembla que passa al Japó, per exemple). Però no es fa cap favor als infants si se’ls hi dóna una falsa seguretat que després a la vida real serà decebuda. I als infants de les famílies immigrants, no posar-los en una classe per a la que no estiguin preparats i siguin una rèmora pels condeixebles. O donar-los-hi d’alguna manera una ajuda supletòria que els posi en condicions de posar-se al mateix nivell d’aquells. Caldrà donar a la formació professional la mateixa importància que la formació universitària. L’Escola del Treball de la Generalitat d’abans de la guerra, pot ser un model. El sistema dual alemany (aprenentatge a les empreses, i estudis de formació paral·lels) en pot ser un altre.
Són objectius que en les grans discussions públiques potser tindran, malauradament, un lloc secundari. Però es mereixen un lloc de preferència, perquè ens hi juguem el futur del país.
