Algú està debatent amb força els vostres arguments, que considereu totalment vàlids, però sou conscients que hi ha una fórmula que demostraria que no aneu errats. Sabeu que existeix una cita d’algú amb criteri demostrat o que en un racó del vostre cervell hi habita una resposta simple però tan precisa que deixaria enlaire el vostre interlocutor. Tanmateix, malgrat el vostre escorcoll mental, no trobeu la cita adequada i no aconseguiu reunir les paraules adients per tancar la qüestió. L’argumentació queda, doncs, a mitges, deixant-vos una sensació desagradable de fracàs. Però molts cops, al cap d’uns minuts, quan ja heu abandonat el lloc de la batussa verbal, el vostre raonament és capaç d’estructurar la resposta que no havíeu aconseguit engaltar a temps o la cita que voltava pel cap durant la discussió.
Aquesta sensació frustrant de no haver trobat a temps la resposta definitiva, posant en dubte la vostra capacitat de passar la mà per la cara a l’interlocutor més pertinaç, rep el curiós nom de l’esperit de l’escala. Aquesta expressió es deu a Diderot, escriptor i filòsof, considerat pare de la Il·lustració. Cal aclarir que en el segle XVIII la paraula esperit era emprada per designar la ment o l’enginy. La imatge de l’expressió és encertadíssima: quan ja som baixant les escales, un cop s’ha donat per closa una reunió formal o improvisada, el nostre enginy es desperta de cop i som capaços de desllorigar –ai, ja sense oients– la maleïda qüestió penjada. No hi ha pitjor favor que el que arriba tard, i això els genis o els esperits malèfics ho deuen saber.
Segons els experts, quan aquesta situació es produeix de manera freqüent pot generar ansietat o sensació de frustració, sobretot quan els emissors –o no emissors en aquest cas– de la resposta fantasma han estat els mateixos experts, fins al punt d’anomenar-la la síndrome de l’escala. Conten que el mateix Rousseau es va anar convertint en misantrop perquè en les discussions no aconseguia mostrar el nivell d’oratòria que ell creia posseir. Sigui una paràlisi temporal de la ment, com ho defineix Diderot, o una incapacitat per pensar o expressar-se ràpidament, com ho refereix Rousseau, la descripció del concepte ens tranquil·litza, sobretot en el cas en què, com jo, siguem simples mortals que no ens juguem res més que el nostre pobre prestigi.
Cedeixo aquest patiment als personatges públics, als polítics, als tertulians o als famosos que estan obligats a respondre entrevistes compromeses i qüestionaris enginyosos. Jo em puc refugiar en un text enviat per correu, o en un article en què hi hagi pogut esmerçar el temps necessari per trobar la resposta abans de baixar l’escala. No fa pas gaire, vaig tenir el plaer de posar en pràctica aquesta tècnica gairebé rastrera. Vaig rebre un missatge on se m’exigia, amb lletres majúscules, signes d’admiració triplicats i un to irrespectuós, que enviés en castellà les notificacions a un grup de components d’una activitat que té lloc al Vallès Occidental. Perquè som a Espanya, era l’argument. He d’afegir que em va fer més mal el maltractament que l’emissor infligia a una llengua que he ensenyat amb tota dedicació durant vint anys, que el propi contingut del missatge, al qual ja hi som avesats. Si m’hagués trobat davant de l’interlocutor en qüestió, potser m’hauria limitat a alçar les celles, a fer una rialla babaua o en el pitjor dels casos dedicar-li un estirabot del que després me’n penediria perquè això no et dona sensació d’haver guanyat. Com que vaig comptar amb aquest temps de reflexió, la meua resposta, redactada en castellà, va ser la següent: No tinc cap problema per expressar-me per escrit en castellà; llàstima que vostè, a jutjar per la seua pèssima sintaxi i negligència ortogràfica, en tingui tants.
Però, ai las!, no em va entendre el que li vaig voler dir.