Hi ha que no n’aprenen i que s’entesten, voluntàriament, en no entendre res de res. Hi ha que continuen en fora de joc permanent, instal·lats en un estat de demagògia, en una cantarella estèril i avorrida, com és el cas dels socialistes que ens demostren, diàriament, que són capaços de repetir la lliçó, de fer bones descripcions -des de la cadira- de la greu situació actual, tot i que gens necessàries, doncs els ciutadans prou bé que la coneixen i la pateixen de primera mà.
El darrer èxit musical passa per una tornada no gaire treballada que titlla de distracció filosofal i clorofòrmica el pacte fiscal. Resulta curiós veure a les suposades dretes i esquerres (PP i PSC) del nostre país que, de sobte, gairebé coincideixen en la seva intenció d’obstaculitzar al Parlament el pacte fiscal, amb un únic objectiu: desgastar CiU, sense fer ni una sola proposta, ni donar una sola idea de com sortir d’aquesta crisis.
Tot i que tampoc ens ha d’estranyar molt aquesta manera de fer tant característica, caldria recordar als socialistes que en els darrers quatre anys del seu mandat el senyor Zapatero va duplicar, en percentatge de PIB i valor absolut, el deute públic espanyol. I, casa nostra, del 2004 al 2010 el govern tripartit va triplicar el deute públic, segons dades del Banc d´Espanya. Són, precisament, aquestes xifres les que han provocat la pèrdua de llibertat de Catalunya i han ferit de mort l’estat del benestar. Per sort, els ciutadans ja no es creuen determinades paraules, sobretot quan tenen certes procedències.
Amb tots aquests precedents, defensar el pacte fiscal és una qüestió de justícia i més quan el nostre dèficit no té comparació possible amb el d’altres regions de l’entorn, amb una diferència entre el que es paga i el que es rep superior a la diferència entre el PIB i el pes relatiu de la població, que provoca un impacte econòmic de conseqüències desastroses pels catalans i que posa fre absolut al desenvolupament del nostre país sense cap justificació objectiva.
Davant aquesta situació alguns diuen que n’hi hauria prou amb unes limitacions per territorialitzar la despesa i la inversió públiques i que no cal que Catalunya recapti els impostos que paguem els catalans; que n’hi hauria suficient amb unes regles del joc més clares, amb unes limitacions més severes. Aquest plantejament, respectable, suposaria una ingenuïtat que la societat catalana ja no té, i més des de la recent sentència del Tribunal Constitucional quan va opinar sobre el principi d´ordinalitat a l´Estatut de Catalunya. Cal doncs que Catalunya tingui plena capacitat normativa i gestora dels tributs que es paguen a Catalunya, és a dir, una hisenda pròpia.
Recentment, Martin Schultz, socialdemòcrata alemany, en una estada a Barcelona, va alliçonar a destacats membres de la cúpula del PSC remarcant la importància de la disciplina fiscal per garantir la continuïtat dels serveis públics i la necessitat de quadrar els pressupostos perquè, afirmà´: “dèficit avui, impostos demà, possibles privatitzacions demà passat”; explicant, en definitiva, el què ha de ser avui l’esquerra sostenible.
L’esquerra catalana està fora de joc quan únicament fa èmfasi en les retallades, atès que si no es duen a terme mesures de contenció de la despesa a curt termini els serveis públics poden desaparèixer. La conjunció d’aquestes mesures de reducció del dèficit, les polítiques d’activació econòmica i el pacte fiscal són les claus perquè el nostre país tiri endavant. La resta és un discurs que no ens portarà enlloc.
