Han tornat les obres. En això que li diuen democràcia, s’han cuidat ben bé que el finançament municipal depengui de les llicencies per obres i construccions. Així, amb la gran ajuda de la banca, que aporta crèdit, s’han tornat a fer obres arreu dels nostres pobles i ciutats. Només faltava un segon condicionament: el de les campanyes electorals, que ha facilitat tot tipus d’operacions, sempre en íntima connivència entre poders immobiliaris, ajuntaments i la Generalitat. Visca Catalunya!
Sota conceptes que no entén ningú que no sigui expert, els poders immobiliaris mouen cel i terra per a instar requalificacions, operar amb la mínima transparència i confondre la ciutadania amb el gran objectiu de vendre. Es ven de tot. I sempre caríssim. En aquesta Catalunya immobiliària destaca un fet insòlit des d’un punt de vista polític, això és, construir sense cap lligam amb el dret constitucional a un habitatge digne. El que s’ha fet durant els anys de la bombolla i de la crisi no es pot tornar a repetir. No ens ho podem permetre com a país. Cal una política d’habitatge que impliqui tot els estaments i també, lògicament, l’Estat.
Em crida l’atenció aquesta fal·lera per construir. Penso que el negoci és construir, encara que no serveixi per a res, sigui insuficient, inútil o generi un gran malestar. Es mouen molts diners. Amb la campanya electoral constant a què estem sotmesos encara s’ha donat més centralitat al fet de fer obres públiques per inaugurar-les o per posar-les al programa electoral, amb una riuada de diners prestats sense aturador.
Vivim en una herència del postfranquista “estado de obras” (títol d’un llibre del ministre Gonzalo Fernández de la Mora) com a divisa d’allò que justifica el poder polític. Paral·lelament, vivim en una mena de provisionalitat permanent, perquè quan sortim al carrer ens trobem amb una munió d’obres a tot arreu, amb operaris que, sempre molt aplicats, no deixen de treballar. Aquests, tant se val, precaritzats o no, ens sotmeten a una fèrria disciplina d’horaris, sorolls, afectacions diverses i constants a la nostra quotidianitat. Una dictadura que ens imposa unes formes de vida, per on hem d’anar, quin carrer agafar, allò que hem de suportar, etc.
Els ciutadans de peu no entenem res d’allò que ens ofereix la banca, i abusen de nosaltres. Tampoc entenem res de planificació urbanística i d’arquitectura, i abusen de nosaltres. Els primers han estat collats per reguladors públics davant els desgavells provocats. Els segons es troben massa lligats al poder econòmic i els ajuntaments no sempre tenen la capacitat per limitar llur voracitat (mireu el cas de la Costa Brava), i massa sovint cauen en les urpes de la corrupció.
Escolta, Pàtria, la meva aflicció! Com se sol dir, el diner no té Pàtria.
