Com deia Carles Armengol a El Matí Digital el dia 11, “són curioses, per no dir tramposes, aquelles opcions que requereixen una contrapart, absolutament inexistent i no esperable, a l’altre costat de la taula”. Això, no cal dir-ho, ve com l’anell al dit a Marta Pascal i a la suposada gent “òrfena” que rebutja la unilateralitat i segueix esperant que sigui possible una consulta pactada amb Madrid. Intentem, però, ser més exactes. És impossible un referèndum pactat? Depèn de com interpretem el mot “pactat”. D’arribar-hi, serà més un referèndum “imposat” que no pas pactat, i l’únic camí per arribar-hi és a través d’una perseverant unilateralitat.
Ja sabem que l’ultranacionalisme en el que ha estat “educat” el poble espanyol des de fa segles, és l’obstacle enorme contra el qual s’estavellen tots els intents de solucionar lògicament, democràticament i pacíficament el conflicte català. Acceptar un referèndum d’autodeterminació seria un gir copernicà, un capgirament total de les coordenades ideològiques castellanes i produiria a Espanya un terratrèmol polític i anímic sense precedents, comparat amb el qual, el del 1898 seria un ventijol suau.
Per això, som molts els que creiem que Espanya només s’avindrà remugant a acceptar l’autodeterminació catalana si la pressió que rep de la resta de la Unió Europea és tan gran que ho hagi d’acceptar com un mal menor. És aquesta pressió europea una altra utopia, més fruit del desig que de la realitat? En aquests moments n’estem encara molt lluny. Però no és un objectiu inabastable. Arribar-hi exigirà dels catalans més d’un sacrifici. I la gent només hi estarà disposada si cada vegada veu més clar que “ser moderats”, que esperar que als polítics espanyols els il·lumini l’Esperit Sant, només significa acceptar els cops, seguir rebent, posar en perill la llengua i acceptar el saqueig del nostre país en benefici dels interessos d’una “elit” a la qual el benestar no sols dels catalans sinó fins i tot dels espanyols no els importa un rave.
Europa només farà prou pressió si veu que els catalans no cedim. I això voldrà dir decidida unilateralitat, desobediència pacífica en molts aspectes, i una unitat (almenys de fites) que sigui ben visible i comprensible arreu. És humà que ferides passades, rancúnies persistents i vanitats molt personals facin aquesta unitat més difícil del que seria raonable. Però podem demanar almenys que ningú s’autoenganyi. Qualsevol actuació (i n’hi ha a tots els partits) que esquerdi la unitat granítica que ens cal per assolir una fita tant alta i tant històrica, ens n’allunya.
Els nostres presos, els nostres exiliats, els nostres multats i encausats ho són perquè han fet el que creien el seu deure envers el poble i es mereixen que aquest poble lluiti per ells. Això no vol dir de cap manera violència, sinó una resolta, serena i persistent lluita gandhiana, una permanent denúncia de la manca de legitimitat del domini espanyol a Catalunya. I no pas una “moderació” que ens eternitzi com a ase dels cops.
