El sistema de partits polítics català sempre ha tingut més complexitat que l’espanyol per allò que, fins no fa massa, anomenàvem el doble eix. L’eix social, conformat pels vectors clàssics dreta i esquerra, i l’eix nacional vertebrat per l’autonomisme i el centralisme.
El pas d’alguns partits a la formulació de l’independentisme com a proposta programàtica i no com a mer ideal més o menys explicitat va provocar un tsunami en aquest sistema de partits, en encertada expressió del professor Joan B. Culla. Els esdeveniments de l’octubre del 2017 han provocat importants rèpliques o un veritable segon tsunami.
Aquest nova sacsejada ha estat especialment sentida i profunda sobre l’eix nacional. Sobre una primera fragmentació entre els objectius nacionals a assolir –autonomia, sobirania sense independència, independència…–, ara la diferenciació vindria per les vies per les que s’opta o a les quals es renuncia –vegi’s tot el debat a l’entorn de la unilateralitat o als percentatges necessaris per guanyar un referèndum– o, fins i tot, pels ritmes, temps i prioritats o fases intermèdies del procés vers la independència –vegi’s els debats sobre la pressa, sobre la hiperventilació, sobre l’eixamplament de la base, sobre el processisme…
És evident que algunes formulacions són mers desideràtums. Són especialment curioses, per no dir tramposes, aquelles opcions que requereixen una contrapart, absolutament inexistent i no esperable, a l’altre costat de la taula.
Per molt que alguns analistes parlin del fracàs de l’independentisme pels fets d’octubre del 2017 i el venguin com a irreversible, cal no oblidar que en qualsevol cas hi ha un fracàs més contundent i sostingut en el temps. És el fracàs de l’anomenada tercera via. L’estatut del 2006 va ser el darrer intent d’avançar per aquesta via. Totes les maniobres per laminar-lo que culminen amb la sentència de 2010 han fulminat aquesta opció. Des del 2010 totes les crides a transitar per aquesta via han estat fantasmagòriques. Ja es pot acusar de màgic un cert independentisme, que la tercera via és funambulisme pur.
Les aigües del tsunami d’octubre del 2017 encara no s’han eixugat del tot, però és evident que el sistema s’haurà alterat. La nova estratègia d’ERC, el decantament o assentament del PDeCAT o del post PDeCAT, el futur de la Crida Nacional, els grupuscles posteriors al fracàs d’UDC, les diferències estratègiques al si de les CUP, les opcions personals de gent provinent dels Comuns (presents a fins a tres llistes electorals diferents), les crides a reconstruir espais…
Encara és d’hora per definir com pot acabar configurat aquest sistema de partits pel que fa a l’eix nacional. La triple convocatòria electoral que s’afronta aquesta primavera i la sentència del judici del procés a la tardor poden portar la darrera retirada d’aigües que ens permetrà veure l’escenari resultant. La reconstrucció ja es començaria a plasmar en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, si és que aquestes no es precipiten més del compte.
Alguns s’afanyen a parlar d’orfenesa política d’alguns sectors socials insistint encara sobre l’eix nacional, cercant “major moderació” en el catalanisme. Estem en moments agitats que poden genera confusió, però ofertes “moderades” no en falten. Altra cosa és que siguin creïbles. No en la seva moderació sinó en el seu catalanisme.
