L’Estat pels nostres fills
Mantinc freqüents converses amb en Pere de Solana, col·laborador habitual d’aquest digital. Podríem dir que el conec quasi tant com a mi mateix. Escriu, des del seu voluntari retir de Niula, deixats de banda el dret i la política, amb una gran avantatge: estar de tornada de quasi tot. No es tracta d’una actitud nihilista o de pur cinisme sinó d’una exigència responsable en atribuir a cada cosa només el seu autèntic valor. Que un cirurgià li digués que no ho veia clar, que el tractament de la seva malaltia retardaria però no curaria i que tots ens morim, li trencà molts esquemes però l’alliberà de moltes collonades. Passat el calvari habitual, que ell no desitja a ningú però recomana a tothom, per l’enriquiment i fortalesa interior que comporta, esdevé certament un personatge políticament incorrecte. Afortunadament aquell cretí, d’excel·lents mans en el quiròfan però nul·la sensibilitat, no ha tingut raó. I per ara el dia a dia, per molts anys, el desmenteix. I en Pere de Solana em continua aconsellant, malgrat alguns bons amics em diuen d’ell: “tant seriós i prudent que sembla, vigila que és un radical. Si a la majoria de mortals l’edat els modera, a ell el pas per la malaltia li va invertir el procés”. Sense dubte deu ser efecte de la il·lusió i esperança renovades necessàries per anar endavant.
Parlo amb en Solana de l’interessant debat que aborden, des de diferents punts de vista, en Ransau, en Pinós i en Quim Torra, en aquest mateix digital, sobre les actituds i posicions que hem d’adoptar en relació al futur nacional del país. En Solana em dona dues pistes, aplicables a molts àmbits, que em semblen cabdals: la primera: pensa en els teus fills. La segona: qui prodest.
Facis el que facis, pensa en els teus fills. En els nostres fills traslladem els nostres ideals. Són una finestra per on ens aproximem a la nostra consciència. Són el millor antídot de les nostres misèries i un mirall d’autenticitat. La mirada d’un nen, el ser capaços d’explicar, ara o en el futur, els motius autèntics d’una determinada decisió o acció acostuma a ser un eficaç recurs pel discerniment. Per altra banda, qui prodest. A qui aprofita. Pren les decisions pensant en qui en treu profit. Són ells els que gaudiran de la terra, tal com els hi deixem. I són ells els que la pateixen ara amb més o menys intensitat, segons com gestionem el present. El tant masegat concepte de sostenibilitat, bandera dels ecopijopogres, està en la mateixa essència de l’home autèntic i això no és cap novetat. Per tant, facis el que facis, els teus fills t’interpel·len i cada dia, en les coses grans i petites, estàs construint, amb ells, també el seu futur.
Em sento capaç d’explicar als meus fills que la millor alternativa per Catalunya és que esdevingui un estat dins de la Unió Europea. És una urgència pel seu benestar present i futur. Per això penso que no podem esperar, que els nostres fills no es mereixen ni la nostra inhibició ni la nostra frustració. Que la dignitat i coherència que esperen de nosaltres ens obliga a actuar. I també a somniar. A traçar i llaurar un camí ple d’esperança, per un futur individual i col·lectiu millor.
Però al mateix temps és imprescindible baixar al terreny del concret. Per exemple de cara a les properes eleccions catalanes. I aquí cal aplicar també el savi consell d’en Solana sobre el qui prodest. Perquè només faltaria que el nostre suport i el nostre vot acabés servint, per activa o passiva, per no canviar res, en la línea d’un pacte sociounióvergent, o per aplicar polítiques socials, econòmiques, en infraestructures o ensenyament contraries a les que volem pels nostres fills, igual que el tripartit.
