L’he trobat al fons d’un racó d’armari,
feia anys que l’havia perdut o oblidat,
les mans em tremolaven i el presagi
que dins hi tenia tots els secrets del meu passat.
Poc a poc he obert la blanca tapa
i trossets de la meva vida eren latents,
un mocador, un anell i un petit mapa
que em transportava als cinc continents.
La primera carta d’amor amb lletra clara
i amb ells la felicitat de tot un estiu,
pensava que l’estimació era una vara
d’una fada que ens donava el seu caliu.
Un tros de vers inspirat amb alegria
d’una infància feliç i il·lusionada,
i un petit dietari escrit dia a dia,
petits retalls d’una vida enamorada.
He reviscut mirant l’estoig que abraçava,
moments llunyans perduts pel pas dels anys
i he sentit que una llàgrima em rodolava
pels somnis morts aturats en molts paranys.
He tancat l’estoig amb la tristesa
dels somnis guardats que s’havien fos,
mentre sentia dins meu la feblesa
d’un cor que tremolava melangiós.
Sempre ens queda l’esperança
i gaudir dia a dia de nostres vides;
he tancat l’estoig amb la confiança
de viure el present per sobre les ferides.
