Una gran incògnita escalfa aquest estiu la ja tòrrida riba de la mediterrània occidental i s’estén en angoixant compàs d’espera a la resta del Continent: si Pedro Sánchez podrà reeditar un govern d’esquerres amb el suport majoritari al Congrés per evitar repetir eleccions. Hi ha raons per creure que si, i també al contrari. Alguns pensen que és difícil aconseguir el pacte d’investidura que portaria a un concurs de demandes impossibles d’assumir i contradictòries, que seria més una sopa d’interessos i un mercadeig tensat per greuges territorials comparatius. És clar que el súmmum de la dificultat rondaria entorn del paper que pogués jugar Carles Puigdemont, en qui concorden circumstàncies inescrutables. Una altra visió creu en l’oportunitat per a una reforma de l’Estat cap a una major justícia distributiva en un model plurinacional. No obstant, la raó de pes que, seguint la lògica del resultat electoral del 23J, invita a l’optimisme d’un possible pacte d’investidura és aturar les pretensions involucionistes i antidemocràtiques de l’extrema dreta a Espanya, amb amplia transcendència a Europa. En l’articulació del possible pacte hi pesen elements regionals i sobiranistes, i també en l’eix ideològic i global. És impossible saber què passarà. El futur és una successió de sorpreses, la justificació de les quals només és possible quan han succeït. La derrota del bloc de la dreta el 23J no era versemblant un dia abans de les eleccions!
La ciència social és impredictible, com s’ha vist, a pesar dels amplis instruments demoscòpics i sorrudes anàlisis sociològiques. La indeterminació de les formes en què una societat transita els camins de la mediació política avala una noció de la història com a sistema que experimenta canvis irreversibles. L’evolució social no és un fenomen lineal, mecanicista, intuïtiu i previsible que mena al progrés. La noció de canvi respon més aviat a una mutació qualitativa. La revolució industrial, per exemple, és fruit d’un conjunt d’innovacions tecnològiques que en un moment determinat canvien disruptivament el paradigma social. Ja no els canvis directament induïts per la tecnologia, com la diferent forma de desplaçar-se, de comunicar-se o de treballar, sinó canvis qualitatius, del mode de vida, de pensar, de gaudir, d’organitzar, que canvien les aspiracions personals i determinen irrevocablement una nova forma d’entendre la societat.
El capitalisme industrial va generar el dogma del creixement, que ha esdevingut doctrina dominant. La base materialista infosa pel cientifisme va crear un nou marc mental on mites com les forces productives i el creixement són assenyalats com la font de progrés, inclús per l’horitzó socialista que promet abundància, llibertat i igualtat. Però l’inexorable i contumaç biofísica del planeta ens recorda que l’únic teló de fons inqüestionable és l’escassesa. Ni el flux solar d’energia renovable ni els minerals concentrats en l’escorça terrestre són il·limitats, de manera que el mite utòpic modern s’esfondra, almenys teòricament, a partir de les lleis físiques de la termodinàmica i, també políticament, amb l’evident declivi dels combustibles fòssils i la constatació d’un escalfament global irreversible que agita ja l’atmosfera social. El conflicte social, té doncs també una arrel termodinàmica: la disputa pels recursos finits.
En aquest moment de la història ja no podem continuar evitant una visió ecològica de l’economia com a subsistema integrat en un complex ecosistema que està per sobre de qualsevol procés econòmic, i del qual aquest en depèn completament. Vet aquí que les components producció, consum i treball que definien el sistema econòmic potser ja no són suficients per a una doctrina que vulgui transcendir un capitalisme que muta cap a nous modes de dominació com l’autoexplotació dels falsos autònoms, el racisme anti-immigratori, el masclisme, el neocolonialisme extractiu o el terrorisme ecològic. En la mutació capitalista del món digital hi ha noves components que trastoquen antics dogmes i demanen una altra ètica que no ignori els límits que imposa la naturalesa. El canvi social, fruit de la digitalització i la crisi ecològica, ens situa en un escenari polític nou i diferent, sense camí de retorn, que va cap a un nou equilibri on la jerarquia d’imperatius del capitalisme productivista del segle XX ja no hi té lloc.
El més difícil és saber com transitar cap al nou equilibri. Aquest és el context més ampli de les tensions que es dirimeixen en les eleccions espanyoles a la cerca d’una majoria política que enfronti el nou paradigma social més enllà dels marcs mitològics heretats. De les crisis del sistema se’n surt sense estimular tot allò que ha dut a la crisi, d’on es dedueix que la sortida no vindrà per la via del creixement, que no fa sinó aprofundir-la, sinó per la transformació del model econòmic amb una altra ètica, on la virtut no sigui el consum sinó on «el vertader producte del procés econòmic és un flux immaterial: el plaer de viure». La cita és de l’economista romanès Georgescu-Roegen (1906-1994) considerat precursor de la bio-economia, qui va enunciar en la seva obra cabdal La ley de la entropia y el proceso económico quina és la única ruta econòmicament transitable en aquest planeta.
Espanya es debat aquest estiu, el més calorós de la història, entre el canvi de paradigma econòmic d’un món sense petroli mogut només amb l’energia del Sol, amb importantíssimes conseqüències sobre la demografia, la riquesa per càpita, l’estil de vida, l’alimentació… que almenys fins a meitat de segle impulsarà enèrgics programes de transició que alhora aniran definint noves formes democràtiques. O el replegament cap al capitalisme industrial en voga practicat pel Partit Popular, cada cop més escorat a l’extrema dreta, amb una visió eurocèntrica del món que es blinda contra la immigració alhora que explota els jaciments minerals en països tercers; que nega la violència de gènere i bloqueja mecanismes d’igualtat perquè no digereix l’embat de la principal revolució social d’aquest temps que és el feminisme; que té un concepte patrioter del país i s’instal·la en l’absurda negació climàtica. A Espanya es dirimeix, encara que sigui de forma subliminal i en la metàfora del Titànic, qui ocupa les poques places dels bots tot i al preu de condemnar a la resta del passatge. La negociació per formar govern a Espanya després de les eleccions del 23J són de gran complexitat, hi ha molt i variat en joc, però sobretot es dirimeix un concepte ètic.
