Quan es van fer els primers passos del procés que portaria a la Unió Europea, Charles de Gaulle va dir que el que ell volia era una “Europa de les nacions”. Com que no admetia la diferència entre “nació” i “Estat”, el que volia dir era una Europa dels estats com ha estat des del principi. A l’Europa en la que pensava De Gaulle, com vaig escriure a la d’ell en una de les meves caricatures rimades, el que ell volia era: pels francesos tota “liberté”, amb els anglesos cap “fraternité” i amb la resta d’europeus cap “egalité”. Del Brèxit segur que se n’hauria alegrat.
Pels que pensem en una Europa radicalment diferent del que ell s’imaginava el vent que bufa ens és advers. Només faltava ara una entesa entre els dos megalòmans sense escrúpols Trump i Putin deixant Europa a un racó com una nosa prescindible, per donar als polítics europeus altra feina que pensar en una veritable Europa de les nacions. Per tant, en aquests moments qualsevol proposta en aquesta direcció és, per desgràcia, utòpica. Però (permeteu-me dues citacions de les del meu arxiu) com va dir Oscar Wilde el progrés només és la realització de les utopies. O Einstein: que una idea és realment bona es coneix pel fet que sembla ja de bon principi impossible. I aquest és el cas d’una autèntica Europa de les nacions, que xoca amb tot el que s’ha inculcat a la gent per part dels ultranacionalstes arreu.
A la que parlem de permetre referèndums en els que les nacions sense estat puguin decidir sobre el seu futur, surt de seguida el retret de si volem tornar als mini-estats de l’edat mitjana i si volem fer miques Europa reduint encara més la seva importància al món. Però no es tracta d’això. Hi ha, com en tot, límits que imposa el sentit comú. Un d’aquests límits seria la capacitat de la nació de tenir prou força econòmica per no dependre d’ajudes de la UE. Aquest és un cas clar, tant del principat com del conjunt dels països catalans. Els pobles que es considerin com a nació amb pròpia personalitat i que no estiguin en aquest cas, han de poder escollir un àmplia autonomia en els aspectes culturals, i un tracte financer de l’estat que no signifiqui cap discriminació negativa.
Amb els grans problemes que té ara Europa, és fàcil pensar que això de les nacions sense estat és un problemet menor que pot ser ignorat. Però això és una equivocació. És ignorar que aquell petit granet que tenim a la cara o al pit es pot tornar cancerós. Europa té prous recursos administratius com per poder dedicar una comissió o com se’n vulgui dir a estudiar el problema i proposar solucions. Perqué aquí es tracta de defensar un dels drets humans essencials: l’autodeterminació. I de donar-hi solucions factibles que, com he dit abans, no xoquin amb el sentit comú. I el sentit comú no dicta pas que tot segueixi com ara.
I si un dia s’arriba a solucionar aquest problema que per molt que se’l vulgui ignorar és ben viu, aquell dia, Europa haurà perdut la seva cara desagradable i serà aquella pàtria de tots que desitgem els que hi vivim.
