Estimada Emília Bellonch,
Has tocat un tema dels més importants en filosofia i en poètica: la de preguntar-nos què hi fem al món si ja ningú ens sembla que ens necessiti?
Quedaran, per sempre més, remordiments per fer-nos aquells que creiem que li podíem haver obert uns altres ulls, i no ho vam saber fer!?
L’EVA
Asseguda al sofà de casa seva, rumia.
Tot havia canviat tant…
D’ençà que li van diagnosticar la malaltia, fins ara, havia passat per proves molt dures. Massa! Ara, que ja estava segons els metges millor, havia d’acceptar que la seva vida ja no podria ser, mai més, com l’havia coneguda.
Lluny queden els amics que van anar desapareixent a mesura que els dies s’allargaven i les operacions i rehabilitacions es feien eternes. Un dels últims en marxar va ser el seu xicot.
És dur dir-ho, però segurament els seus pares, el van influenciar dient-li que s’arruïnaria la vida si seguia amb ella. ¿Com podria estar-se amb una noia a la qual li havien extirpat una petita part del cervell i que no es s’havia del cert com quedarien les seves facultats físiques i psíquiques? No!, era molt jove per enfrontar-se a una circumstància així i tenia tota la vida per davant. No la podia balafiar per un amor de joventut.
De mica en mica en Joan va anar esplaiant les visites. Tenia una bona excusa: els estudis i la feina. I va arribar el dia que va desaparèixer de la seva vida.
L’Eva es consumia de tristor i la companyia, dels pares i del germà, no la consolaven.
Per fi, va arribar el dia que li van donar l’alta. Hauria de seguir fent controls cada cert temps, però podia tornar a casa.
Els pares estaven força contents. El mal son semblava que s’acabava i podrien retornar al fet quotidià que, quan no es té, es troba a faltar tant.
Ella no les tenia totes. Havia passat molt de temps a l’hospital. Tant… que considerava a la majoria de persones que la cuidaven com si fossin de la família. Li donaven alè i força quan perdia l’esperança per seguir endavant. Les infermeres, la majoria d’elles simpàtiques; sempre li regalaven paraules amables i rialles. Els fisioterapeutes, molt estrictes amb la seva feina, però atents, la feien treballar de valent encara que ella no els hi posés gens fàcil.
Si sortia, ara, ¿Què feria si es creuava amb als amics que li havien donat l’esquena?.¿Com podria superar la sensació tan forta de solitud que tenia?
Sentia dins del seu cos una buidor tan gran… que era incapaç de mirar la vida amb valentia.
Tota la força que havia tingut s’havia esfumat, se n’adonava que ja no podria, mai més, fer una vida normal, que sempre seria la nena que és incapaç de seguir una conversa perquè la seva percepció de l’espai és diferent a la dels altres.
A mesura que anaven passant els dies, l’Eva rumiava. Rumiava molt.
I va arribar el dia que li diu a la mare que li faci una mica de companyia, com sempre, com cada dia. Van asseure’s les dues soles al sofà… ella s’arrauleix i li agafa la mà acaronant-la. Estan amb silenci. Com sempre. Assaborint aquests instants tan preuats.
L’Eva s’aixeca. Es queda dreta, mira la mare i li diu:
–T’estimo.
Seguidament va cap a la seva cambra.
Mira, amb atenció els objectes que hi ha sobre la calaixera. Havien estat tan importants! Per últim és mira al mirall, el reflex que li retorna es el d’una estranya. Amb pas decidit obre la porta que dona al balcó…
Puja damunt d’una tauleta i, decidida, salta al buit per acabar amb aquell espectre que ja no és ella.
L’EVA
