Mentre a Plaça Catalunya el monument a Macià es converteix en el monument a Durruti, a la Blanquerna un romàntic com en Quim Torra presentava, amb el president Pujol, el seu llibre “Honorables: Cartes a la pàtria perduda”. De tant en tant va bé, enmig del desconcert, rebre una bona dosi d’esperança que només sap transmetre el Quim i escoltar un Pujol que a cada conferència es torna més punkie i ja sembla que només vulgui parlar d’independència. “Per què som catalanistes?”, es qüestionava l’autor. La meva pregunta seria una altra: “I per què no ho hauríem de ser?”. O, encara més: “És que podem ser una altra cosa?”. Els honorables que Quim Torra descriu al seu llibre s’expliquen a través de la radicalitat, la modernitat i el cosmopolitisme, però sobretot a través d’un afany per l’excel·lència que no busca sinó donar sentit a una idea de país que ha de portar a l’èxit col·lectiu. El President Pujol ho dirà més tard, a la seva intervenció (just després d’allò tan seu de restar trascendència al tema, abans de començar, fent alguna brometa per connectar amb el públic): “Catalunya serà excel·lent o no serà”. I crec que és important tenir-ho present ara que sembla que la culpa sempre hagi de ser d’Espanya. Si en Torra hi posa l’esperança, interpel·lat pels honorables, Pujol comença posant-hi el drama dient que hem de fer que valgui la pena ser català. Parla, recordant en Triadú, del nostre segle d’or, el segle XX, i de com el “desastre nacional” va empènyer tants escriptors a fer una literatura que avui és coneguda arreu. Parla, citant Pla, de la importància de la llengua i el país per construir alguna cosa que tingui sentit, de la necessitat que tenim els catalans de fer les coses ben fetes per sobreviure, de com vivim dels honorables d’en Torra, que ens interpel·len i ens empenyen a no defallir. I proposa una segona edició que inclogui pedagogs, gent d’empresa i sindicalistes – o els pocs que hem tingut: Layret, Peiró, Seguí – mentre no es cansa de fer una crida a l’excel·lència i invocar referents. Sí, venim d’algun lloc, i la llista inacabable d’honorables ens demostra que no estem sols, que en aquest tros de terra que és Catalunya va haver-hi una gent que, amb molt menys, va saber teixir una consciència de poble que ens ha de dur allà on volguem.
Al final, engrescat, Pujol cita l’enèsim honorable, Carrasco, i els estatuts d’Unió, que aposten per una confederació: “Ja ho saben, oi, que per ser una confederació primer hem de ser independents?”. I jo enfilo cap a Plaça Catalunya, on ja gairebé no se sent la cassolada madrilenya de cada vespre, recordant Francesc Pujols (“L’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”) i la pregunta d’una índia amiga meva després d’explicar-li què és Catalunya: “I després de 300 anys així, encara sobreviviu?” Sí, sobrevivim, i tenim una bona colla d’honorables que no ens permeten fer altra cosa. Ara, però, tot dependrà de nosaltres.
