Ja fa anys que cert bloc polític català viu en un interregne abstracte. Allò que abans era una potent formació nacionalista coneguda com Convergència i Unió està, a dia d’avui, totalment desballestada. El pal de paller del catalanisme —que deia Jordi Pujol— no passa per bons moments. De l’enfonsament de CiU n’han nascut un munt de petites, mitjanes i relativament grans tribus polítiques que breguen per sobreviure i estabilitzar-se: Junts per Catalunya, la Crida, el Partit Demòcrata Europeu Català, els Convergents de Germà Gordó, els Lliures de Fernández Teixidó, Units per Avançar de l’Espadaler o els Demòcrates de Toni Castellà. A més a més, al marge d’uns i altres, també hi ha veus independents que intenten fer-se notar com les de l’ex-conseller Santi Vila.
Ara per ara, de tots aquests grups, el que gaudeix de més salut és el que està agrupat a l’entorn del president Carles Puigdemont. Gaudeix de salut i, a més a més, independentment de quins resultats pugui obtenir, presenta cert relat i certa capacitat de subsistir al marge dels poders fàctics —bancs o grans mitjans de comunicació. Paral·lelament, determinats sectors del PDeCat fan el que poden i intenten recuperar poder tot i ser conscients de la gran dependència que tenen de Puigdemont.
Els fills menors
Si parem atenció a les tribus més petites veurem que pateixen seriosos problemes de subsistència. Els fills de la vella Unió Democràtica sobreviuen o aliats amb Esquerra Republicana (Demòcrates) o ajuntats amb el Partit Socialista de Catalunya (Units per Avançar). Els Lliures de Teixidó no tenen, de moment, cap representant públic, malgrat que a les eleccions municipals volen presentar alguns candidats i, en el cas de Barcelona, han decidit anar a la llista de Manuel Valls. Em permetreu que faci servir l’expressió “els Lliures de Teixidó” perquè, en el fons, l’ex-conseller és una de les cares visibles del projecte tot i que, per ara, sembla ser que ha desistit de la lluita política i ha decidit apartar-se’n.
Els independentistes d’Unió (els Demòcrates de Catalunya) tenen com a gran problemàtica no haver pogut capitalitzar la idea de ser un projecte ideològic diferent dels altres. No han pogut —per voluntat o per incapacitat— esdevenir un clar referent de la dreta o la democràcia cristiana netament independentista. No se’ls ha vist parlar de valors, de família, d’identitat, de natalitat o d’immigració. En el mercat polític cal ser original i oferir quelcom diferent dels altres. Afortunadament per a alguns dirigents del partit, l’any 2017 Esquerra els va obrir la porta per anar dins les seves llistes —la qual cosa encara ha apartat més el projecte de la democràcia cristiana. Els tornarà a oferir algun lloc Esquerra? Potser algun altre partit els obrirà les portes. El temps ho dirà.
En el cas dels autonomistes d’Unió, és a dir, els d’Units per Avançar, tenen també unes problemàtiques similars a les de Demòcrates de Catalunya. La seva aliança amb el Partit Socialista de Catalunya no els fa visibles com a dreta catalana capaç d’oferir quelcom diferent. No se’ls ha vist tampoc parlar clarament de valors, de família, d’identitat, natalitat o immigració —un fet natural, ja que han anat amb Miquel Iceta a les eleccions.
Un dels casos més prudents de totes questes petites opcions nascudes de CiU és l’encapçalada per Germà Gordó amb els seus Convergents —els quals han tret 7.200 vots a les eleccions generals de 2019. De moment no han pactat amb cap força espanyola com el Partit Socialista ni, tampoc, s’han aliat amb les esquerres catalanistes. Han mantingut un discurs sobiranista prou ampli per aglutinar independentistes i autonomistes i han descartat pactes amb formacions antinacionalistes com les de Manuel Valls —el qual no podem ignorar que ve de la mà de Ciutadans.
Un dels problemes més importants que tenen els qui ambicionen recuperar un catalanisme no rupturista, pactista, autonomista i que caigui simpàtic a Madrid és que els temps han canviat i, de moment, l’Estat ha apostat per residualitzar el fet nacional català. El poder central no vol tornar a dependre d’uns diputats catalans dels quals no se’n refia i, a més a més, pot no necessitar. Recordem que sols pacta qui en té necessitat. Ara mateix, les forces que governen Espanya o ignoren totalment l’opció d’entendre’s amb grups nacionalistes (PP, Cs i VOX) o, en el millors dels casos, ho evitaran sempre que puguin (PSOE).
L’exemple Pujol
Un dels altres problemes que poden haver trobat aquests catalanistes no rupturistes és que amb el suport d’alguns mitjans com La Vanguardia o d’algun banc (en cas que els hagin aconseguit) no n’hi ha prou. Ni de bon tros. Hem de recordar que Jordi Pujol va arribar a ser el president de Catalunya durant 23 anys no pas perquè el comte de Godó ho decidís; ni perquè La Caixa, el Banc Sabadell o algun altre grup el promocionés. Pujol abans va dedicar tota una vida a fer país, a conèixer el territori. Durant dos anys, cada cap de setmana va visitar —acompanyat de la seva esposa Marta— els municipis catalans per tal de conèixer tothom qui calia conèixer.
Temps enrere, l’any 1964 ,Jordi Pujol va crear, juntament amb altres nacionalistes, el CIRP (Centre d’Informació Recerca i Promoció). Un organisme que pretenia actuar com una potent eina de país en una nació ocupada que no tenia ni govern regional. Del CIRP en van néixer projectes com l’escola de mestres Rosa Sensat o un Institut d’Història Social per promoure l’estudi de les lluites socials des d’una perspectiva catalana. També va servir per ajudar econòmicament a algunes publicacions patriòtiques com la revista Oriflama. Endemés, un temps abans, es va començar a construir una de les estructures més importants del projecte de país de Pujol: la Banca Catalana. Un banc amb vocació nacionalista que a dia d’avui tant es troba a faltar.
Amb tot això que vull dir? Doncs que tenir capacitat d’incidir fortament en política no cau del Cel ni ve per decisió d’un despatx ben connectat amb Madrid. Cal treballar i picar pedra. Treball, feina i entrega. Cal estimar el país i estar disposat a entregar els millors anys de la vida a servir Catalunya en tots els camps. Acceptar, si cal, passar anys a la presó com quan Jordi Pujol es va enfrontar a la tirania i va acabar davant un consell de guerra. Convergència i Unió va arribar a ser el que va ser gràcies a dècades de treball anterior per part de gent entregada que situaven Catalunya i la seva gent al centre de tot.
El consell de Cambó
Hi ha un consell ineludible que ens ha donat un dels dirigents catalans més influents del segle XX i que, en aquest cas, hauria de ser llegit reflexivament per Units per Avançar i els Lliures. Si hom llegeix Francesc Cambó —tot nacionalista ho hauria de fer— sabrà que el polític empordanès va afirmar que per tal que Catalunya pogués prosperar havíem de deslligar-la de qualsevol partit dirigit des de Madrid. D’aquí la importància de la Lliga aglutinant la gent d’ordre al marge dels partits dinàstics. Cal entendre que per servir Catalunya és imprescindible no dependre de partits manats o des de la Calle Ferraz núm. 70 de Madrid o amb la mirada fixa en un projecte eminentment castellanista com el de Ciutadans. És necessari no oblidar ni el consell de Cambó ni l’exemple de Pujol.
