No és una mala notícia. Parafrasejant Javier Cercas: m’encanta la tensió, les aventures i el risc en les sèries, novel·les i llibres. Però soc una amant de la moderació i l’estabilitat a la vida real. En aquestes últimes eleccions, ha fracassat l’extremisme a Catalunya i a Espanya i és una bona notícia per a la vida de milions de persones. És clar que el xoc o el conflicte perjudiquen el teixit econòmic i poder tenir qualitat de vida per a un mateix i les famílies.
A Espanya, ha fracassat l’extremisme del PP d’Alberto Núñez Feijóo. Lluny d’haver moderat el PP de Pablo Casado, les mentides, les estratègies maldestres, les acusacions trumpistes sobre el sistema electoral han convertit el PP de Feijóo en un partit ayusista encara més extremista que el de l’últim líder de la dreta. El problema no és només que el PP s’hagi tret la careta i hagi pactat amb l’extrema dreta nostàlgica a diferents comunitats autònomes i moltes ciutats. No és només això, és que el PP de Feijóo ha assumit bona part dels continguts més durs de Vox.
El nacionalisme mai no és una ideologia productiva quan se centra de manera obsessiva en assenyalar l’enemic exterior. Ni Junts, ni ERC, ni la CUP no han fet diferències entre els socialistes i el PP i Vox. Això és una mentida que cau pel seu propi pes i la conseqüència ha estat una derrota dura en contra d’aquesta falsedat manifesta i extremista. A Catalunya, la gent ha votat de manera massiva el PSC, entre altres raons, per evitar que l’extremisme del PP i de Vox pogués governar. És un vot que agraeixo de manera sincera i que compta amb persones diferents. És evident que molta gent ens va fer confiança com a opció moderada per evitar que els extremistes es fessin forts al govern d’Espanya.
La primera conclusió és que ha fracassat l’intent del PP i de Vox per governar Espanya. Això no serà possible. El Partit Popular estaria bé que pogués replantejar alguns arguments, que li facilitessin poder arribar a acords amb altres forces polítiques de dretes i moderades, fet que representaria haver de tornar a assumir la regla europea de no comptar amb l’extrema dreta. A Espanya, això, tindria una especial rellevància, ja que a ningú no se li escapa que encara hi ha moltíssimes persones vives que varen patir la duresa i cruesa de la Dictadura Franquista.
La segona conclusió és que ha fracassat l’intent polític d’algunes persones per imposar que la situació sigui la del clàssic: “quan tot sigui pitjor, millor”. Fa molts anys, que hi ha discursos partisans per tal de fer creure que tot allò que es fa als pobles de les Espanyes, és contra Catalunya. El problema d’aquests discursos és que no són veritat. Els indults en són un bon exemple. O la defensa de la llengua catalana per part de molts socialistes. La incorporació a Europa. L’arribada dels fons europeus.
O, dit d’una altra manera, la gent que no creu en la independència ho pensa perquè creu que el futur de Catalunya és millor si està a dins de les institucions democràtiques del país, d’Espanya, d’Europa i del món. Hi ha una gradació de sobiranies. Europa té poder en matèria de defensa, economia o medi ambient. El govern d’Espanya, el de Catalunya, els Ajuntaments, entre d’altres, comparteixen responsabilitats i sobiranies. Els que no som independentistes pensem que el futur de la gent de Catalunya té més sentit a dins d’aquest entramat federal d’institucions i que el món és millor així. Ho és més que establint noves fronteres, que ens separen d’altres persones i territoris. El dret democràtic a pensar això, sense ser titllat de “botifler” o altres insults llançats per nacionalistes, hauria de ser inqüestionable. El resultat de les últimes eleccions generals indica que els catalans i catalanes no volen patir un govern del PP i de Vox i consideren de manera molt majoritària que això no és el mateix que els socialistes. Ho consideren tant, això, que molts independentistes ens han fet confiança aquesta vegada.
La gravetat que Espanya patís un govern on hi hagués un PP de Feijóo radical i els nostàlgics de Vox hauria pogut tenir un suport més gran a les Espanyes. Això no obstant, Pedro Sánchez ha aconseguit superar el moment complicadíssim que va arribar després de les últimes municipals. Un govern de Feijóo, ara, no és possible. Aquesta realitat, en un món a on Trump considera essent una amenaça, a on Sunak activa polítiques racistes duríssimes contra els immigrants, a on Meloni acusa persones com a traïdores per allò que són i pensen, no és poca cosa. Junts haurà de decidir si vol evitar que hi hagi un govern populista a Espanya o insistir que ja li va bé que hi sigui. No dic que no en pugui treure rendiment electoral d’això… Però per a Catalunya i per a Espanya seria un desastre absolut.
