Mònica Vilar i López (Girona, 1970) és jugadora d’escacs i advocada. Als sis anys va demanar al seu pare que li ensenyés a jugar a aquell joc que ell estudiava amb un tauler i un llibre a la sala d’estar. I s’hi va posar. L’any següent la va portar al Club d’Escacs d’Olot, on vivien. En aquella època era l’única nena de la província que competia i va trobar-se amb alguns jugadors que la menystenien i s’emprenyaven. Entre el 1986 i el 1995 va guanyar sis vegades el Campionat Femení de Catalunya. El 1995 va fer el doblet, guanyant també el d’Espanya. Es va llicenciar en Dret a la UNED i amb la seva germana Raquel porten un despatx especialitzat en la defensa de víctimes de violències masclistes. A la Federació Internacional d’Escacs (FIDE) es reconeixen tres categories d’escaquistes: Gran Mestre, Mestre Internacional i Mestre FIDE. La Mònica, que actualment està inscrita al Club Escacs Figueres, té el títol de Mestre FIDE Femenina (WFM).
—Amb l’equip espanyol, el 1992 vas ser campiona del món universitària, i del 1996 al 1999 Campiona de França Femenina de Clubs, amb el Montpeller. Déu n’hi do. Habilitats innates o pràctica i estudi?
—No crec en les habilitats innates. Per competir a alt nivell, qualsevol esport necessita esforç i hores i hores de dedicació. Per part meva, hi va haver estudi i, sobretot, molta pràctica. Amb el temps m’he adonat que si hagués dedicat més hores a l’entrenament, potser hagués assolit un nivell més alt.
—Les combinacions possibles deuen ser gairebé infinites.
—Ho són. No ens les acabarem mai. Però els escaquistes de la meva generació érem autodidactes, pràcticament no hi havia entrenadors i les partides dels millors jugadors del món es publicaven a revistes especialitzades. Al sortir de l’escola anàvem al club a jugar partides amb els companys. Després consultàvem els llibres per veure què podíem millorar. Si el final de la partida havia sigut complicat, l’analitzàvem conjuntament, cercant les millors jugades.
—Però ara tot això deu haver canviat.
—Totalment! Les noves tecnologies han suposat un salt impressionant. Podem jugar per internet a qualsevol hora i seguir en directe les partides dels millors jugadors. Pots instal·lar-te qualsevol aplicació al mòbil que en menys d’un no res et diu quina és la millor jugada a cada posició. Aquestes eines faciliten l’entrenament i han democratitzat l’aprenentatge. A més, els escacs són un esport fantàstic, tothom hi pot jugar sense límit d’edat o de perfil psicològic.
—Fa temps que no jugo cap partida; potser m’hi hauré de posar. Continuem, però. Ens podries fer cinc cèntims de qui és Judit Pólgar?
—Judit Polgar és la millor jugadora de la història, i la única que ha estat entre els 10 primers jugadors del rànquing mundial. És la petita de tres germanes. La gran va ser campiona femenina del món i la mitjana es va convertir també en una jugadora d’alt nivell.
—És cert que no participa en competicions femenines?
—Va jugar dues olimpíades femenines amb l’equip d’Hongria, quan tenia 12 i 14 anys. Des de llavors només juga en competicions absolutes. Però habitualment les jugadores participem a competicions mixtes (absolutes). Això sí, les competicions específiques per dones solen ser les oficials: campionats d’Europa, Mundials, etc.
—El cas de la Judit Pólgar és una mica insòlit en la història dels escacs. Al rànquing mundial les jugadores segueixen sent una minoria.
—Sí, però això no té res a veure ni amb la capacitat mental ni amb la capacitat competitiva de les jugadores. Segons la FIDE només el 16,1 % dels qui practiquen escacs a nivell competitiu són dones. És ben senzill: som poques i, per tant, hi ha menys probabilitats que encapçalem els rànquings. I, és clar, manquen referents per les nenes que s’inicien en aquest esport.
—Aleshores, si la capacitat mental i competitiva de jugadors i jugadores és la mateixa, no té gaire sentit mantenir les competicions exclusivament femenines.
—Jo considero que les competicions femenines promocionen els escacs femenins, i aquesta promoció és necessària fins que s’aconsegueixi la igualtat. Quan jugadors i jugadores assolim percentatges similars, aleshores podrem descartar aquestes competicions. Crec que les jugadores hem de tenir l’opció de jugar tant les competicions oficials femenines com les absolutes. De fet, a pràcticament tots els països del nostre entorn, les finals nacionals distingeixen els Campionats Femenins, seguint el model de la FIDE.
—Al teu despatx professional us trobareu amb situacions complicades. No deu ser fàcil acompanyar les vostres clientes en la seva defensa jurídica per fer justícia. Hi ha una dimensió humana de patiment que pesa molt.
—Darrerament ens hem especialitzat en la defensa de víctimes de violència masclista, però ja fa anys que treballem en el dret laboral defensant treballadors. I en el Torn d’Ofici acompanyem moltes famílies en situacions precàries que es troben pendents de desnonament. Sempre són situacions difícils, però en els casos de violència de gènere i masclista encara són més dures.
—I això?
—Perquè qui agredeix i vulnera els teus drets no són els bancs, o un empresari. L’agressor és una persona amb qui s’ha tingut o és té un fort vincle, i en la majoria d’ocasions és el pare dels fills. La situació genera sentiments contradictoris i una sensació de vulnerabilitat considerable, però tot i així moltes dones volen tirar endavant la defensa del que consideren que és just i correcte. Aquesta valentia ens encoratja a nosaltres durant tot el procediment.
—Encetem ara el qüestionari de Parells i senars. T’agrairíem que ens confiessis dues cançons o peces musicals que t’han acompanyat sovint, i que et segueixen acompanyant.
—A casa sempre hi havia música, fos de la ràdio, del tocadiscos o de la meva mare que cantava. Hi ha moltes cançons que em recorden moments concrets de la meva vida. Si n’he de seleccionar dues, trio Radio Ga Ga de Queen, i Je lui dirai de Celine Dion.
—Revela’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat, un d’aquells fets on descobreixes espurnes de la nostra grandesa com a éssers humans.
—Com a contrast amb el negoci que han fet les empreses farmacèutiques amb les vacunes contra la COVID-19 em ve al cap el cas la grandesa humana de Jonas Salk el descobridor de la vacuna de la pòlio, que no la va voler patentar perquè tothom hi pogués accedir. La pòlio causava milers de morts i esguerrats cada any a tot el món, especialment infants. En uns anys va quedar erradicada.
—Podries assenyalar-nos un parell de personatges que ens hagin precedit, dels quals valgui la pena de conèixer la seva vida i llegir-ne una biografia?
—Proposo conèixer Clara Campoamor, advocada i després diputada: pràcticament ella sola va aconseguir que les dones poguessin votar a Espanya per primera vegada l’any 1933. I l’altre seria Vera Menchik, la primera campiona del món d’escacs. Ho va ser des de 1927 fins el 1944, quan va morir a Londres durant un bombardeig alemany. El 1929 va aconseguir participar en un campionat amb diversos mestres. Un jugador va fer un proposta lamentable: en el cas, improbable, que algú perdés contra ella, passaria a formar part del «Club Vera Menchik». Ell va ser el primer en ingressar-hi, i al llarg dels anys en van formar part uns quants mestres més.
—I de les injustícies que es perpetren al món, quina és la que hauríem d’erradicar com més aviat millor?
—M’indigna el tracte desigual que continuem rebent les dones. Tot i que els darrers anys s’ha avançat molt, encara tenim sostres de vidre en els alts càrrecs de les empreses, i una bretxa salarial de gènere superior al 20%.
—Tot i que les dones fan la mateixa feina. I ara, si us plau, esmenta’ns dues obres d’art que t’hagin impressionat i commogut de manera especial.
—Em va impressionar l’alçada de la Catedral de Colònia: en entrar dins i aixecar la vista sembla que les columnes s’elevin fins el cel. I La persistència de la memòria, de Dalí. El vaig poder veure a Figueres. Em va sorprendre la mida; és molt petit. I em va fascinar. Els colors, el realisme, tot.
—El quadre dels rellotges tous de Dalí, que guarden en el MOMA. Proposa’ns una ciutat, llogarret o contrada del món que hauríem de conèixer si mai tenim l’oportunitat.
—La Fageda d’en Jordà. Durant molts anys vaig viure al costat i hi anava pràcticament cada dia, a peu o en bicicleta. M’identifico amb les sensacions que relata Joan Maragall en el seu poema.
—Si et demanéssim dues pel·lícules per anar a veure o per recuperar d’una filmoteca, quines ens aconsellaries?
—En busca de Bobby Fischer. Explica els inicis en els escacs d’en Joshua Waitzkin, que va ser considerat un nen prodigi d’aquest esport. M’agrada com enfoca el tema de la competitivitat de la mainada en els campionats. I Casablanca. No em canso mai de veure-la: unes interpretacions esplèndides i plena de frases enginyoses. Per cert, Bogart era un gran aficionat als escacs i aprofitava els descansos en els rodatges per jugar.
—Un museu o exposició que has visitat i que ens voldries recomanar.
—Roma i Florència són dos enormes museus a l’aire lliure. Hi trobes art a qualsevol racó. M’agradaria viure una temporada llarga a cada ciutat per poder gaudir-les amb calma.
—Per acabar. Suggereix-nos un parell de llibres que et sembla que hauríem de llegir. De qualsevol gènere; no cal cenyir-se només a la ficció narrativa.
—I tant. Endgame: el espectacular ascenso y descenso de Bobby Fischer, de Frank Brady, una biografia basada en la relació personal que l’autor va tenir amb el campió mundial. I Cien años de soledad, de Gabriel Garcia Márquez. He llegit varies vegades la història de la família Buendía, i la relació entre el màgic i el real aconsegueix que a cada lectura descobreixi nous detalls.
—El Gabo, la màxima expressió del realisme màgic. Moltes gràcies.
