Les eleccions generals han infligit un sever correctiu a l’independentisme en general, i a alguns partits en concret. Qui pretengui ignorar-ho rebrà mastegots electorals encara més lacerants.

Ras i curt, el votant que prima l’emancipació nacional els castiga per negligir la feina i no saber treballar plegats. Lògicament, la fuga de vots es concentra en aquells que no han sabut confrontar la repressió i més responsabilitat tenen en la paràlisi, dispersió i desmobilització actuals. Esquerra Republicana i la CUP van col·laborar amb l’Estat en la persecució política per la via penal de la MH Laura Borràs, primer al Congreso i després al Parlament de Catalunya. Els republicans han perdut quasi la meitat dels escons a Madrid i els antisistema ja ni hi son.

ERC i CUP triomfaren quan actuaven com a partits independentistes, o ho semblava. Dic “actuar” perquè la retòrica indepe l’han mantinguda més o menys, sobretot en campanya. El fet, tanmateix, és que s’han centrat en temes de les esquerres espanyoles i per això tendeixen a esdevenir superflus. Els originals PSC i Sumar sempre vendran més que les còpies.

El vot útil davant l’amenaça d’un govern feixista ha afavorit els socialistes i Sumar, cert. Ara bé, calia des de partits catalans fer-li la campanya al PSOE tot atiant l’espantall de Vox? Catalunya assolirà els seus objectius si es comporta de forma auto-referencial i avantposa els seus interessos nacionals, com fa qualsevol altre país (excepte el nostre). Si ens deixem condicionar pels problemes dels veïns, no passarem d’accessori.

Esquerra Republicana ha superat Junts a les urnes però la premsa mundial fa titulars amb el nom de Puigdemont, i res més. A la seu d’ERC del carrer Calàbria es deuen preguntar per què. El president legítim es manté des de 2017 com a nom directament reconeixible per a l’opinió pública global. Ell és una marca en sí mateix, associada a la independència democràtica tout court. Això no hi ha campanya de màrqueting que ho pagui. El president Puigdemont és conscient del poder que té a les mans i el sabrà administrar.

No hi haurà rebaixes d’estiu de Junts, per molta pressió externa -i interna- que s’exerceixi. Va néixer i es manté junts perquè prioritza la independència. Bandejar la seva essència seria un hara kiri. Si fes com Rufián, acabaria com Rufián.

Paradoxalment, Junts es troba en posició de “kingmaker” (faedor de reis) amb uns resultats fluixíssims, de mínims històrics, fins a vorejar la desaparició de les perifèries metropolitanes de la costa. Caldrà introspecció i faran falta canvis a fons per a exercir de força política ofensiva, no sempre a la defensiva. Una bona notícia és haver-se desempallegat d’una vegada per totes de la paparra del PDECat. Li va pispar la meitat dels escons al Congreso, i el 100% dels drets electorals i bestreta… un partit que emulava Jordi Pujol però representa la irrellevància absoluta. Encara han de sortir els “estadistes” (sic) del PDECat a demanar perdó i fer acte de contrició per prestar-se a fer d’agents d’Espanya en el sabotatge de Junts, l’enemic número 1 de l’Estat.

Junts abandonà el govern de la Generalitat per massa “autonòmic” i poc independentista. La coherència li ha sortit molt cara en poder, diners i visibilitat, fins ara monopolitzats pel partit dels 33 minsos diputats. Als juntaires els fa molt de mal, a més, l’exclusió del govern de les diputacions excepte Girona, malgrat haver guanyat també a Lleida, i empatat en representants amb ERC a Barcelona i Tarragona. En canvi, Esquerra ha pactat amb qui fos, inclòs el PSC del 155, per a fer bingo i co-governar a totes quatre. Junts fa la seva particular travessia del desert, mentre Esquerra es lliura al carpe diem. De moment.

La deessa Fortuna hi ha ajudat per a que en el moment més baix de Junts, i gràcies a la perseverança, li hagi estat atorgada la potestat de decantar el gobierno. Sobre el paper, tant Esquerra com Junts son decisius, però només decidirà un: el partit de la fidelitat al Primer d’Octubre.

Els espanyols pròpiament dits haurien donat majoria a PP i Vox el 23-J. Si volen un govern amb tints d’ultradreta, que l’obtinguin. Serà llur lliure elecció. Qui som els Països Catalans per a impedir-los-ho? La gran Castella també té el dret a decidir, a autodeterminar-se. Visca la democràcia!