L’any 1941 va arribar a Riells un nou rector. Poc s’imaginaven els seus nous feligresos que aquell personatge ensotanat, que pujava a peu la carretera des de Breda, era un poeta religiós de primer ordre i un patriota català disposat a resistir l’envestida del franquisme.
A Riells, va fer poesia, sempre en català, amb desenes de títols publicats. I va resistir al franquisme, organitzant certàmens literaris, tot tipus d’activitats culturals i aixoplugant a personatges cabdals de la cultura i la intel·lectualitat catalanes. Sobretot, la seva gran tasca va ser la d’acollir sempre a tothom amb bonhomia i afabilitat. Ja ho desenvoluparem algun altre dia amb més deteniment. No és això, però, del que avui els vull parlar.
Amb la fi del franquisme mossèn Pere no va deixar d’estar disconforme, i així ho va fer saber en diverses entrevistes. Quan es va referendar l’Estatut de Sau, va votar que “sí, tot i el convenciment que aquest és un estatut que neix amb leucèmia. Ens ha tornat a la Mancomunitat de Prat de la Riba, a res més”.
La seva voluntat era anar més enllà. “Jo crec en la independència, encara que no sé quan arribarà”, deixà dit. “Arribarà el dia que serem independents, però jo ja no hi seré segurament”, també digué. Encara més; explicà fins i tot com creia que n’havia de ser el procés: “ara que sóc rústec, més franc i que estic més sol, continuo pensant com abans; que la via pacífica és la millor manera perquè Catalunya torni a disposar dels drets nacionals que tenia, que ens manquen i que no ens acaben de donar del tot”. I, fins i tot, encara era més ambiciós: “Jo desitjaria una confederació dels Països Catalans”.
I ara és quan el lector s’està preguntant per què cito aquestes frases inconnexes extretes d’entrevistes, sense afegir-hi res més. Només és per si, potser, necessita l’ajuda de mossèn Pere per a prendre alguna decisió el proper diumenge 28 de novembre.
