Avui comencem el temps d’Advent, una paraula que significa “adveniment”. És un temps de preparació pel Nadal, dia en que commemorem la primera vinguda del Senyor. Les lectures d’aquest temps, tant les quatre diumenges com les dels dies entre setmana, estan molt ben escollides: en les dels primers dies d’Advent té un cert pes la referència a la segona vinguda del Senyor a la fi dels temps; en els dies següents, a mesura que ens atansem a Nadal, ens absorbeix el tema de la primera vinguda de Jesús.
Avui, a la primera lectura, hem llegit un fragment d’Isaïes, el gran profeta messiànic que va viure uns set cents anys abans de Crist, el qual en una visió profètica contempla la muntanya del temple del Senyor, on pujaran els pobles a adorar el Messies.
A la segona lectura, hem vist que Pau ens anuncia que s’acaba la nit del pecat i el dia s’acosta i que, amb la vinguda del Senyor al món, la nostra salvació està més propera: però per això “ens hem de despullar de les obres pròpies de la fosca….comportant-nos dignament”.
Finalment a l’evangeli hem llegit un fragment del discurs escatològic de Jesús que, amb un estil molt propi del seu temps, ens parla de la seva vinguda a la fi del món. “Vetlleu – ens diu – perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor” i acaba dient: “Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada”.
Per tant, aquesta actitud de vetlla, de vigilància, de moderació per evitar tot el que ens podria portar a actuar contra el pla de Déu, és fonamental per a viure com a cristians de debó. Cert que no sabem quan serà la fi dels temps, i ni falta que ens fa saber-ho! Però sí sabem que qualsevol moment pot marcar la fi de la nostra vida i la trobada definitiva amb el Senyor.
Però, el que hem de tenir molt present, és que al llarg de tots els moments de la nostra vida hi ha una vinguda constant i repetida del Senyor, i això és el més important. Per tant, hem d’estar amatents i disposats a acollir-lo en tot moment. L’Advent és un temps d’esperança i de il·lusió, però els cristians d’avui tenim el perill de no esperar amb vertadera esperança. És evident que no podem esperar amb vertadera esperança i ànsia la primera vinguda del Messies, perquè per a nosaltres ja ha vingut realment fa més de dos mil anys. Però, per altra banda, pot ser que tampoc esperem amb vertadera esperança la vinguda del Senyor a la fi dels temps, o a la fi de la nostra vida que pel cas és el mateix, perquè, siguem sincers, ens fa por. Una por que no te res a veure amb la natural resistència a morir deguda al més elemental instint de conservació.
El resultat és que no tenim aquella il·lusió, aquella empenta pròpia de l’esperança cristiana, i així anem tirant, i aquest anar tirant es molt fàcil que es converteixi en un anar-se esllanguint la nostra fe. I seria realment molt trist que no esperéssim res, que no sentíssim una veritable il·lusió per a res en aquesta vida. Perquè ¿Què pot fer l’ésser humà sense una esperança en el futur?
“Senyor, Déu meu, en vos confio……no s’enduran un desengany els qui esperen en vós” és l’oració que hem fet avui en el cant d’entrada. Tan de bo que aquest temps d’Advent revifi en nosaltres aquesta esperança. Que aquest Senyor Ressuscitat, que ara, en aquesta eucaristia, vindrà a nosaltres fent-se realment present quan el sacerdot demani Déu Pare que enviï el seu Esperit sobre el pa i el vi que ara oferirem, ens ompli del desig de la seva vinguda i que en anar-lo a trobar per menjar el seu cos, ens faci participar de la seva divinitat. Que així sigui.
