Feia molt de temps que pels carrers de les nostres ciutats i pobles no es sentia aquell crit que surt tant de dins: “Imbècil!” o el més nostrat “Burro!”, inflant molt la boca abans de dir-ho i procurant que la B exploti. El Burro o l’Imbècil és pràcticament tan antic com la condició humana, el que passa que ara li ha donat per anar amb bici, saltar-se els semàfors, circular a gran velocitat i pre-atropellar gent gran. Però no s’enganyin, és l’imbècil de sempre, ara disfressat d’eco-progre que fa esport. Com la mala herba l’imbècil mai mor i al llarg de la història, s’ha reencarnat amb diversos personatges. Era el que escupia a terra, el que feia soroll amb la moto, el que ens amargava la vida a les piscines comunitàries o que es colava a les cues perfectament formades. L’imbècil quan va sobre quatre rodes “aparca” en segona fila, toca el clàxon amb excès i canvia sobtadament de carril tot fent ziga-zagues.
I si extreiem l’imbècil del colectiu ciclista, el que ens queda és gent ben normal. Són persones que, sense fer mal a ningú, fan servir la bici perquè els hi resulta més còmode, més ràpid, més sa o perquè simplement els hi dóna la gana. Respecten els altres usuaris de la via pública, fan cas als semàfors i no es creuen èssers mentalment superiors pel fet d’anar amb bici.
S’ha criminalitzat a tot un colectiu per uns quants que no són responsables del manillar que tenen entre mans i també per culpa d’un disseny urbà que ha fet competir pel mateix pam de vorera a vianants, ciclistes, parades de bus, terrasses i zones de càrrega i descàrrega.
La resta, una minoria, són una colla d’imbècils fàcilment reconeixibles de l’imbècils que arriben a ser.
