Les lectures superficials i totalitzants de teoria de l’evolució han servit, paradoxalment, per negar la naturalesa humana en nom de la ciència natural. Ja des de principis del segle XX, tot de pensadors han aprofitat l’explicació del canvi adaptatiu que la teoria presenta per negar que hi hagi un subjecte de canvi, per negar la diferència essencial entre les espècies i, sobretot, per negar l’especificitat natural de la humanitat. Això és, per negar que hi hagi entre l’home i les altres espècies una diferència essencial. En nom del canvi gradual, del tots venim d’aquell mateix bassal fangós, s’ha negat que hi hagi una essència de la humanitat. Aquest escepticisme respecte de la propia especificitat serveix, en l’àmbit de la política, per plantejar la possibilitat d’introduir la novetat total. Si ja en el pensament de Plató, i de forma encara més evident en el de filòsofs com Hobbes, Locke o Rousseau, tot projecte polític ideal, tot excés de pretensió reformadora, topava amb una naturalesa humana immutable. En aquests pensadors hi trobem la consciència clara que, en política, ni tot està per fer ni tot és possible. La relació, tant sovint invocada de manera gratuïta, entre el darwinisme i els totalitarismes, trobaria una més justa raó de ser en la aquesta creença en la total possibilitat de modelar l’home per posar-lo a l’alçada dels nostres ideals. Evidentment, res més lluny de la meva intenció que culpabilitzar Darwin de l’estupidesa dels seus lectors. En realitat, però, l’evolucionisme ni nega l’existència d’una diferència essencial entre l’home i el mico del que vulgarment es diu que prové ni pot fer-ni pot fer-ho. Ja no només perquè presuposi que l’home és home i el ximpanzé, ximpanzé, i que, per tant, alguna cosa fa que diguem home a l’home i mico al mico. També per l’evidència biològica que, encara que un home pugui efectivament confondre la seva poc agraciada dona amb una ximpanzé femella, per molt amor que senti per aquesta seva dona i per bona voluntat que hi posi mai aconseguirà fer-li un fill. Per aquest mateix motiu té sentit recordar que, malgrat la complexitat de les relacions socials que entre la resta d’espècies animals puguin donar-se, no hi ha cosa tal com una política del ximpanzé (títol del magnífic llibre del primatòleg Frans de Waal) perquè no hi ha cosa semblant a una polis en la història d’aquest primat. Les relacions que s’estableixen a la polis, les relacions polítiques, són específicament humanes. Això ho va veure Aristòtil molt millor que bona part dels nostres contemporanis quan definia l’home com a zóon politikón (animal polític), no perquè tot home neixi en una polis sinó perquè la polis és l’estructura social més adequada a la naturalesa de l’home. Això ho podriem veure també nosaltres, darwinistes convençuts, si girar la mirada cap a Darwin no ens servís d’excusa per negar al mateix temps Darwin i l’evidència sinó per deixar de fer el mico.
