Després de rellegir-me no tinc cap mena de dubte. Estic com una ovella. Perquè el que he escrit m’ha agradat.
Limerick a l’ovella somiatruites
Una vella ovella, al seu terrat,
bufa núvols a un llunyà prat,
d’on va venir una volta,
ni orellada, pas cua torta.
Visionària bella bela a la ciutat.
Ahir l’ovella Folly, ajudada del seu bastó, va visitar la Dolly que, ara resideix dissecada al museu Reial de la capital. L’artritis d’uns anys ençà s’havia apoderat de tal manera de les seves articulacions que necessitava l’oracle de la seva maregermana, ja que d’ella havia estat clonada:
–Estimada, tinc visita i operació programada per a posar-me un munt de pròtesis…
La Dolly se la va mirar amb aquells ulls rectangulars i penetrants que feien dubtar al visitant de la seva mala fama quant a intel·ligència.
–T’has adonat de com se m’han aprimat les quatre cames!?
La Dolly es va estar de capcinejar que les peülles de talons haguessin estat substituïdes per unes sabatilles d’estar per casa…i, sense remugar cap presagi, la va deixar que se’n tornés amb el seu dilema coixejant. No era manera de visitar una ovella reial!
Durant la nit, la Folly es va despertar amb malsons diferents vegades: imatges de llana arrissada per permanents cremades i tints acolorits li varen passar pel cap. No sabia quants cops s’havia aixecat a orinar, ni els que després va tenir set… i potser gana.
Com que no podia dormir, va començar a preparar mentalment la llista del que necessitaria per a anar cap a l’hospital d’Edimburg; per contra, sobre les parpelles aclucades la distreien aquells pentinats escalats i es va haver de llevar per anar a buscar una llibreta. Va badallar davant del mirall i es va espantar de la mala pinta que feia: tenia fred i son i va decidir dutxar-se i vestir-se curosa com per a una ocasió especial.
Mig mullada i amb la maleta oberta sobre el llit, va començar prosaica pel raspall de dents, la camisa de dormir…, i va continuar més espiritual amb aquells llibres de limericks il·lustrats pel poeta Edward Lear que la feien somriure en els pitjors moments…
Recollint els papers de l’anestesista, se’n va adonar que, just a l’endemà, el carnet de conduir li caducava per última vegada.
–Bé beee!, ja no tindré cap més oportunitat d’anar a veure el meu Be Green!
I va sentir la frescor del riu Tweed que envoltava el seu petit prat. I es va veure reflectida: remullant-se els peus, coronada pels botons blancs en aquest temps primaveral!
Tot d’una, li va venir tanta fam que va començar a pelar-se un plàtan gegant… mentre el mossegava anava posant que si quatre mitjons ratllats que no fossin desparellats, que si calcetes que no fossin sorgides ni descolorides… i va ser en xiular l’aroma de la cafetera que es va retreure:
–Que beneita que soc, si la infermera em va insistir que hi havia d’anar en dejú… que si no hauria de tornar a esperar qui-sap-lo!
Fent canvi de plans, l’Alzheimer va treure tot el que tenia la maleta i li va omplir la motxilla de civada. Va telefonar a la filla que vivia al pis de sota i la va convidar a veure el mar des del verd penya-segat. Va baixar per l’ascensor i es va parar al sisè on es va trobar amb l’ovella Golly, també marcada amb arracades, cua tallada i esterilitzada. Al cinquè amb la neta Holly, que estava com una cabra i no havia pres mai cap anticonceptiu. Al quart amb un dels deu besnets, en Jolly i la seva piragua. I, com que ja no hi cabia ningú més, els que seguien van haver d’anar baixant per les escales… Quan la Holly va arribar al garatge, arran del seu Volkswagen groc l’esperaven una colla de bens negres amb potes rosses que gregàriament es col·locaren rere d’ella. Tots s’hi varen poder enquibir, tal com van poder, seguint la regla d’allà on en cabeen dos en cabeen tres… Pel camí, les que podien treien el cap per la finestrella i s’abaixaven la mascareta.
–Tot el que és bo es fa esperar! –deien les mares entenimentades.
Finalment hi varen arribar i mai més van parlar de tornar a la capital ni varen haver d’anar a comprar cap quilo de sal.
Els dies que el vent bufava sense pietat, les ovelles intentaven acorralar la besàvia Folly junt amb el cabrits per si venia el llop poder salvar allò més valuós; però ella sempre preferia retirar-se al cotxe que tenia aparcat davant del penya-segat. Llavors resava que Déu la deixés descansar veient el mar i la resplendor d’un nou naixement de moltons sobre l’herba mullada de rosada.
Rosa Maria Pascual
