El PP va aprovar el 2015 l’anomenada llei mordassa. El nom, com sovint sol passar, trampós: “llei orgànica de seguretat ciutadana”. Sempre és per la “nostra seguretat”, allò basat en aquells valors i normes que “nos dimos entre todos”.
Curiós com el poder establert -en especial la dreta- sempre té l’actitud moralitzant que justifica la repressió. I és l’eterna lluita de l’últim contra el penúltim, un cop s’assumeix el principi d’autoritat és “fàcil” que te la colin per totes bandes. Qui més qui menys haurà escoltat dels pares i dels avis quan abans, a l’escola franquista, et castigaven els “hermanos” i algú sortia amb allò del “alguna cosa hauràs fet”. S’acceptava el principi d’autoritat, doncs era el més fàcil -no necessàriament el més correcte però la fórmula de tenir la festa en pau era aquesta-.
En el seu moment, el PSOE -i també UP- van fer bandera electoral de la voluntat de derogar la cotilla de la “seguretat ciutadana” –com ho han promès amb d’altres normatives considerades ignominioses per l’esquerra i que al final acaben essent “adaptades”-.
L’activisme i en especial l’independentisme, ha estat víctima d’aquesta norma. Hom diria -i probablement no s’equivocaria gaire- que el PP i el “sistema” ja veien a venir que això del “procés” era molt perillós i que, tot i tenir les estructures policials i judicials ancorades al passat, no estaria de més tornar als preceptes similars que vèiem al negre sobre blanc d’aquelles normes que aprovaven els “procuradores en cortes” fa dècades. A més, així, es blindaven davant de tot aquell que pretengués soscavar el seu particular “orden constitucional” -aquell ordre que s’enrecorda dels articles restrictius de la Carta Magna i sempre oblida els que atorguen drets-.
Sigui com sigui, ara hi ha una majoria disposada a canviar el text. I és un mentrestant -vist des de l’independentisme- que difícilment podem defugir, doncs ens afecta. I malgrat tot no hem de ser ingenus, ja sabem que el problema dels cossos repressors espanyols no és el que hi hagi escrit en una llei sinó la concepció mateixa de la seva missió divina i estatalista. Ara bé, no cal tampoc, facilitar-los el corró repressiu.
És per això que cal que l’independentisme i el republicanisme, miri de fer servir la seva força parlamentària per intentar que aquest corró sigui el d’un país normal, d’una democràcia avançada.
No perquè ens interessi canviar Espanya, sinó perquè som els que defensem els drets fonamentals com ningú i perquè, tot sigui dit de pas, si algú fa manifestacions i volem poder-les fer sense l’amenaça de que ens buidin un ull o ens posin a la presó per haver-la convocat, aquests som nosaltres.
En aquest cas, més que en molts d’altres, cal tenir més present que mai a Joan Fuster perquè no “ens facin” la política, cal anar-hi, cal ser els notaris d’una llei que parli de com es garanteixen drets i no pas de com es laminen, que parli més de les obligacions que tenen els cossos repressors -que van armats- i, com a mínim, equilibri la balança.
Prohibir les devolucions en calent de manera explícita, no responsabilitzar als convocants de manifestacions si hi ha aldarulls, poder saber quin agent s’ha extralimitat, acollir-se a les recomanacions internacionals en matèria de les actuacions policials, transparència i més transparència. En definitiva, tenir un marc que no permeti abusos de força i que, cas de produir-se, empari al ciutadà.
I sí, a la mà de l’independentisme d’esquerres també està que aquesta cotilla deixi de ser una mordassa i passi a ser un compendi per la garantia de l’exercici de drets i llibertats.
