El proppassat 20 de novembre féu cents anys que morí el gran escriptor rus Lleó Tolstoi. Aristòcrata, comte, home de gran cultura, bon intel·lectual i exquisit prosista; imaginatiu i exaltat alhora. Per altra banda, degut a diferents turbulències vitals i influències doctrinals, fou discutit i incomprès; discutit amb raó per algunes de les seves idees utòpiques rousseaunianes, i de vegades incomprès per algunes altres un xic estrafolàries. Ara bé, sempre acceptat com “un dels grans novel·listes” de totes les èpoques. Tingué un estrany comportament familiar en moments determinants de la seva llarga vida: abandonà la dona i la família per anar a conviure i treballar amb els pagesos de la Rússia profunda trescant com un més, de sol a sol, enmig del camp. Abans, ja havia muntat una escola, amb una pedagogia particular, a casa seva, per als pagesos més ignorants. Deia: “No és el meu deure sagrat actuar per a la felicitat d’aquests 700 serfs, dels quals n’hauré de respondre davant Déu ?” Es considerà un mestre, un profeta d’un “renovat” cristianisme: sempre molt fet a la seva manera; i per això mateix fou excomunicat per l’església ortodoxa. Ell anà derivant, a poc a poc, cap l’idea que l’església-institució no era la vertadera hereva dels manaments de Crist. En un dels seus “diaris” escriu: “Una conversa em portà a una idea gran, immensa, a la realització de la qual em sento capaç de consagrar la meva vida…La idea és fundar una nova religió que correspongui al nivell del desenvolupament de la humanitat, una religió de Crist, però netejada de la fe i dels misteris…”
Fou, des d’aleshores, un “missioner” individualista, un “profeta inconformista” d’una “nova religió” de clar fonament cristià. Practicà alhora una mena de socialisme utòpic, però sempre allunyat dels corrents socialistes oficials. Visqué la “seva” fe, essent anticapitalista i pacifista. Buscà sempre la bondat i el bé, en l’exercici de la caritat amb els russos més indigents.
A ell li devem les colossals obres com “Guerra i pau”, “Anna Karenina” -en què descriu magistralment l’adulteri i cap a on condueix una relació adúltera- , “Resurrecció” -per al meu gust una obra meravellosa i molt suggerent, per l’amor que mostren els protagonistes-, “El Pare Sergi”, “Sebastopol”, “La vertadera vida”, “Els cosacs”, “Destí d’una dona de poble”, “La mort d´Ivan Ilitx”, “Hadji-Murat”, “Kàtia, ”El diable”, “El domini de les tenebres”…., a part dels múltiples contes i traduccions que també féu. Comptem amb les seves memòries, tot i que inacabades i una mica novel·lades. En les seves obres “Sonata a Kreutzer” i “La novel·la del matrimoni” -malgrat el seu casament religiós-ortodox amb Sofia, amb qui tingué amb dotze fills i, després molts néts- presenta una desenfocada i contrària visió del matrimoni i de la família com a obstacles per assolir la plenitud o perfecció cristiana; és a dir com una institució contrària al perfeccionament moral total. No fou estrany, doncs, que després de cinquanta anys, casat amb Sofia Behrs -que l’ajudà sempre en tot moment, anant al seu darrere amb tota fidelitat, fent-la patir molt-, ell amb vuitanta-dos anys la deixà en nom d’aquell “nou i apassionat cristianisme” per tal de viure en celibat i en pobresa al costat dels més necessitats: les pobres famílies rurals i els pagesos del camp. Per això, se l’ha definit com “un aristòcrata amb ànima de pagès” a causa de la solidaritat que mostrà amb els pagesos.
Havia assumit, com deia, una peculiar concepció del cristianisme bastant diversa a la de l’Església Ortodoxa Russa. Tot i que s’inspirà sempre en el Sermó de la Muntanya -estimar el proïsme, tant amics com enemics; perdonar tothom; no matar, ni espiritualment ni materialment ningú; no malparlar dels altres; no cometre adulteri; viure un despreniment total en el seguiment de Crist, etc.-, Tolstoi es converteix així en un “missioner” de nou encuny que manté una visió peculiar del cristianisme; però el seu missatge és clar a través de les diverses obres i vida: el precepte de l’amor. En un lloc escrigué: “Em poso per model les ensenyances de Crist sobre l’amor, i això m’omple de satisfacció; estimo i em trobo bé; no em cal res ni ningú per viure aquesta doctrina (com es veu no necessita de l’església institucional); afirmo que hem de retornar a l’autèntic cristianisme, al contingut dels evangelis sense intermediaris; i em veig en el deure de rebutjar dos mil anys d’Història…Tant sols m’interessa la naturalesa, encara que sigui una natura idealitzada que no es correspon amb la real.”
Continuarà…
