Un forat al sostre del cel blau
m’ha permès veure meravelles
mirant pel pany d’una blanca clau
en mig de la lluna i les estrelles.
Quina pau, quina placidesa allà dalt
en els jardins curulls de roses
on les espines no feien cap mal
i els esbarzers no tenien punxes doloroses.
Un follet ha passat pel pany petit
entrant en la immensitat del univers
i li he demanat amb tot delit
que em digues quins misteris són els certs.
Que hi havia dins d’aquell cel pur?
mil enigmes, mil records, milers de vides,
el més savi no sap endevinar el futur
i el més dèbil no creu en les mentides.
Mana a la font de la saviesa
l’aigua pura que és un mirall,
el silenci ens acosta a la certesa,
la música baixa mansa riu avall.
El bosc, el mar, són una delícia
un esclat de vida i d’amor,
sento en el rostre la carícia
de l’aire amb tot el dolç fervor.
De sobte el petit follet s’ha girat
i de la clau blanca tanca el pany,
mentre jo pateixo amb nostàlgia adelerat
per si tot ha estat un gran engany.
La incògnita continua dintre meu,
no sé endevinar que amaga el forat,
el follet trapella se l’ha fet seu
i no sé perquè m’ha abandonat.
