Si desenvolupem lliurement la nostra personalitat, si som uns apassionats per defensar la llibertat pròpia i la dels altres, si en la recerca de la veritat som clars, i potser fins i tot una mica tossuts envers aquells que oprimeixen el proïsme, estic segur que haurem de prendre algun risc. De perills o riscos, sempre n’hi ha o n’hi ha hagut. Però maneres diverses d’escapar-nos-en, també n’hi ha. La col·lectivització mai no ens han de fer perdre la llibertat, però potser una humanitat globalitzada n’és un d’ells. En aquests casos no ens hem de sentir pas empresonats. Hem de viure la veritable llibertat, la de les persones, encara que algunes vegades experimentem una llibertat condicionada, limitada, però sempre vertadera.
El fet cert és que per culpa nostra vivim en una societat bastant fictícia, plena de vanitat, d’interessos egoistes, amb tota mena de mancances i defectes, però és la nostra societat, la que ens toca estimar. En algunes coses o en alguns aspectes i ambients pesa tant la seva sorda o sonora influència, que sentim com ens volem emmotllar al seu gust o al dels qui la condueixen. Aleshores molts de nosaltres podem experimentar una manca de llibertat i sorprendre’ns de ser encara vius. El fet pitjor és que ens hi acostumem, com ho fa una majoria que respira com qui respira l’aire viciat d’una sala d’espectacles tancada: pot succeir que en el moment d’entrar notàvem un dificultós i pesarós ambient, però de seguida hom s’hi troba bastant o relativament bé.
De vegades pot ser que algú, poc amic de la llibertat i a causa de la nostra clara voluntat de ser lliures, ens vulgui fer la contra. I ho farà aïllant-nos, deixant-nos a un costat i acusant-nos de desobedients a uns mandats, a unes normes que algú es va treure de la mànega només per demostrar-te que dirigeix el “col·lectiu”. Això ho veiem sovint en partits polítics o altra mena d’associacions; quants membres voldrien votar en consciència i no poden; quantes normatives supèrflues que no ens deixen respirar tranquil·lament. Quina decepció, quin desencís, en aquests casos!
Alguns pensadors han aconsellat no fer-ne un ús massa sovintejat de la paraula llibertat, perquè és un mot, un concepte desgastat i manipulat, bastant suat que ja no significa aquella plenitud i perfecció original. Ho experimentem en les moltes accions quotidianes. Ves per on, en molts llocs en què la llibertat autèntica s’hauria de viure, s’hi troba, en canvi, absent. Pobre paraula, massa suada i espremuda, plena d’ambigüitats i adulterada – com també les seves contraries: amor lliure, llibertinatge, fer el que em dóna la real gana, etc. -: pobres paraules!
