Quan vaig venir a viure a Martorell, l’any 2001, la zona del Pla propera al Solàrium semblava Beirut. Davant d’aquests blocs amb algun local comercial als baixos encara hi havia una benzinera vetusta i decadent davant d’una altra benzinera no menys tronada, una a cada banda de la carretera general, i la plaça de les Puntaires no existia ni en els millors somnis d’un martorellenc visionari. En aquell paisatge digne del Txernòbil posterior a la catàstrofe nuclear, que feia frontera amb Can Carreres, on jo vivia encaixonat entre un edifici d’en Sert mig abandonat, el pàrquing del Mingo ple de males herbes i la parada del Canals amb uns rafals que amenaçaven ruïna, hi havia un oasi d’elegància clàssica i perdurable: la botiga Casasayas.
Fou l’any 64 quan Lluís Casasayas va obrir la botiga al Pla. Llavors n’hi havia ben poques en aquell barri: una de queviures a l’actual llibreria Bernadàs i poca cosa més. “Els nacionales van bombardejar la botiga de la família a la Vila el penúltim dia de la guerra a Martorell, el 23 de gener. L’endemà hi van entrar. Si no hagués estat per aquella bomba que va entrar per la xumeneia, no m’hauria tocat treballar tant”. Així és com es va obrir una trajectòria laboral que es tancà quatre dècades després, el 2007. Més tard l’au fènix Casasayas va ressuscitar en forma de Sayas Outlet Sports, que fa un any funciona com a botiga Joma, també de la família. El Lluís encara hi baixava algun cop, perquè era d’aquells venedors que no s’acaben de jubilar mai del tot. Però aquesta és una altra història.
El Casasayas que tots recordem tenia un rètol de fons blanc en què una lletra negra sense serif ni majúscules recordava el cognom dels de cal Gerrer: casasayas. Els vidres lluents de l’aparador mostraven una mercaderia de primeríssimes marques que, en aquells moments de la meva vida, em semblaven prohibitius. Per exemple, Lacoste. També hi havia roba de la marca pròpia, etiquetada d’una forma singularíssima que reivindicava orgullosa per al món de la moda la població de la SEAT i el peatge. Com Apple es relaciona amb naturalitat amb Califòrnia o Nordés amb Galícia.
La primera camisa que la meva dona em va comprar a Martorell va ser al Sayas del Pla (n’hi havia un altre a la Vila). No va ser l’última. De fet, ja ho vaig explicar fa 12 anys, quan la Teresa i el Lluís es van jubilar, que jo també em firava al Sayas algun dissabte, en una parada del mercat que posaven al costat de la botiga. És allà on vaig tenir tertúlies interminables amb el Lluís Casasayas Bertran mentre ell venia unes vambes o una samarreta. Us explicaré per què.
L’atzar biològic va voler que un dels fills bessons del Lluís i la Teresa, el Marc, també tingués una bessonada. Els van batejar Lluís i Joan, amb els noms de font del avis. Doncs bé: aquesta canalleta resulta que era de l’edat de la meva filla gran. Diu una llei universal de la física que els pares primerencs, desbordats per la capacitat absorbent de les criatures, tendeixen a ajuntar-se amb pares que travessen idèntic destret amb el propòsit que les criatures els deixin una estona en pau i poder tenir —o almenys intentar-ho— una estona de descans mental. El famós respir, que en diuen ara. Com acabo de dir, aquesta llei és universal, i jo no me n’escapava. Així que molts dissabtes els fills del Marc i la Núria jugaven al magatzem del Sayas amb les meves nenes. Mentrestant, vaig poder tractar de prop aquell avi cepat que havia jugat al waterpolo a la piscina del Santacana quan les aigües eren verdes, els jugadors es clavaven patacades sota la superfície i acabaven els partits esgarrapats.
El nostre tema preferit de conversa era, és clar, la política. Ell era subscriptor de La Vanguardia. Jo, lector de tota la premsa nacionalista digital i en paper. Ell retallava articles i els enganxava meticulosament en àlbums que citava per contradir-me. Jo contraatacava amb autors que no coneixia i que no li feien el pes. En el tema nacional, sempre em va collonar. Ell era un convergent clàssic, conservador, però tolerant i de formes suaus. Jo, al seu costat, un hiperventilat. Quan el Lluís notava que jo m’exaltava, es limitava a somriure sorneguer. La frase més definitiva sobre la independència me la va repetir unes quantes vegades quan jo li afirmava convençut que ho teníem encarrilat: “Mira, m’agradaria que arribés la independència només per la il·lusió que et fa”.
Per això, quan en els darrers temps ja no sortia gaire al carrer, li enviava records de part meva a través d’altres persones amb una frase invariable perquè rigués de mi: “Digues-li de part de l’Andreu que ho tenim a tocar”. Diuen que el riure té potencial terapèutic, però està comprovat que no fa miracles.
Gràcies al Lluís em vaig fer una mica més martorellenc, perquè quan no parlàvem de política em parlava d’aquell d’allà i del de més enllà, del Martorell d’abans d’ara, amb la seva habilitat de bon comerciant, capaç de fer-se una idea aproximada de les persones només amb un cop d’ull.
A mi, benvolgut Lluís, em devies considerar una mica ingenu. Tenies tota la raó del món. Però precisament per això crec que et queia bé, per la manca de malícia. Hi ha persones amb les quals no cal que et vegis cada dia per reprendre la conversa més o menys on l’havies deixat en una trobada anterior, sense gaires prolegòmens. I, així, cada cop que ens vèiem, ni que fos de forma fugissera, la fèiem petar una estona com si en comptes de sis mesos haguessin passat sis hores entre conversa i conversa.
El dia del funeral el teu fill Marc em va dir amb la veu entretallada que tenies emmarcat i penjat no sé on el meu article “Plany per Casasayas”, que vaig publicar a L’Informador ja fa 12 anys. El vaig escriure amb un to juganer i irònic, com esqueia aleshores, quan abaixaves la persiana del negoci. M’hauria agradat poder-te ensenyar aquest que estic acabant de teclejar. Encara que et ben asseguro que hauria preferit estalviar-me’l.
