pensions
Image by 3D Animation Production Company from Pixabay

No sé si és perquè ja estic jubilat o per aquelles casualitats del destí, darrerament em trobo amb molta freqüència amb notícies alarmants i decebedores sobre l’anomenat forat de les pensions.

Per tal que us feu una idea de la macroeconomia que això representa, us deixo algunes dades tretes directament dels Pressupostos Generals de l’estat espanyol de l’any 2018, en el ben entès que el que es diu aquí s’hauria de creure. Segons aquests pressupostos que va preparar el nostre estimat avi de la família Monster, és a dir, el recordat Montoro, aquest budget que inclou les presumptes despeses de l’estat, Seguretat Social, autonomies, agències estatals i organismes públics, té un import de 451.118 milions d’euros. Si llegim més endavant podrem comprovar el repartiment que estava previst pel que fa a la despesa social i comprovem com l’estat destina a aquesta finalitat uns 144.834 milions d’euros, que equival aproximadament a un 32% del total. Tenint en compte que són estimacions, podríem dir que 4 de cada 10 euros que ingressa l’estat els dedica a les pagues de pensions de jubilació i les altres prestacions socials com ara viudetat, incapacitat, orfandat o altres retribucions d’aquest ordre.

Segons el mateix informe, el 2018 estava previst fer front a 9.592.024 prestacions socials, de les quals 5.902.382, corresponen a pensions de jubilació. Encara més endavant l’informe diu que al març del 2018 hi havia 18.502.088 treballadors que cotitzaven a la Seguretat Social, la qual cosa demostra que únicament hi ha 2 (matemàticament parlant: 1,9289) cotitzants per cada pensionista. Per pura lògica, i no cal que ho diguin els experts, hem d’entendre que aquesta proporció és molt baixa i per això sembla possible que el dia de demà les pensions oficials puguin acabant convertint-se en paper mullat, fum o simplement un record de temps pretèrits.

Des de la meva innocent ignorància em sorprèn com és possible que aquests Estat espanyol no trobi cap mena de resposta per tal de solucionar aquesta situació i per això proposo algunes idees.

1- Fent números ben senzills puc comprovar en el meu cas, amb la paga que em queda, que l’Estat no em tornarà ni una tercera part del que jo he cotitzat, encara que visqui 100 anys. On han anat a parar tots aquest diners que jo i tants com jo hem pagat de més?

2- Entenc que garantir una vida digna als ciutadans quan acaben el seu cicle laboral hauria de ser un dels objectius primers i principals de l’Estat. Realment és així? Evidentment, no.

3- Ens hem parat a pensar les immenses quantitats que es mouen en els afers del joc o del lleure, com el futbol? No sé quins impostos paguen els futbolistes, però si paguessin el doble de ben segur que continuarien sent milionaris. O és que el panem et circenses és més important que una vida digna per als ciutadans?

4- Estic cansat de llegir com determinats directius de determinades entitats reben unes indemnitzacions i retribucions quan pleguen que fan enrogir. Que tal si aquestes quantitats també tributessin el doble del que ho fan, a la caixa de la Seguretat Social? O és que aquestes persones tenen més dret que les altres?

5- I els polítics? Prestacions vitalícies, portes giratòries, jubilacions escandaloses… quan la immensa majoria d’ells no han fet res més que seure ben enganxats al seu escó d’algun parlament, diputació, ajuntament, direcció general, secretariat, etc. Tenen ells més dret que jo de cobrar una pensió digna?

6- Parlem d’impostos. Realment en aquest moment amb el model que tenim, el qui pot més és el qui paga més? Hi ha una proporcionalitat justa, per exemple, entre una multinacional i un autònom respecte del que cotitza, o simplement és una qüestió de percentatges? Els ingressos dels impostos es dediquen al més prioritari?

7- Efectes col·laterals. Institucions com l’església necessiten tota la parafernàlia, estructura i elements que tenen per portar a terme la seva missió? Com a creient em fa vergonya aliena comprovar la quantitat d’or i riqueses ornamentals que hi ha dins de qualsevol temple, mentre als esgraons de la porta d’entrada hi ha gent pidolant per menjar. I l’exèrcit? Milers de milions per tenir contents als militars i que puguin jugar a guerra amb les seves maniobres, de tant en tant. Som conscients de com ajudaria els ciutadans si la meitat d’aquest pressupost es dediqués al poble? I les infraestructures inútils? Aeroports buits, autopistes desertes, trens infrautilitzats, edificis inútils, obres inacabades. Aquests costos inútils no es podrien revertir, ni que fos parcialment, cap a l’eixuta borsa de les pensions?

8- Corrupció. És repugnant comprovar com els polítics corruptes que han dilapidat autèntiques fortunes es cobreixen els uns als altres i mai acaben retornant res d’allò que ens han robat a tots aquells que hem complert amb les nostres obligacions d’impostos tota la vida. Judicis eterns i de riure, que sempre inculpen homes de palla mentre els autèntics culpables, situats a dalt de tot, continuen enfotent-se de nosaltres.

9- El factor B. No m’arribo ni a imaginar la quantitat de diners que es mouen en transaccions i feina feta fora dels camins controlats per Hisenda. Potser si es fes alguna cosa més que explotar el treballador tota la vida, quelcom canviaria. Si jo no hagués pagat IVA, IRPF, impost de societats i mil mandingues més, ara tindria un compte milionari a les Caiman.

10- I per últim, una cosa cabdal i que em sembla d’una estultícia enorme que ningú hagi tingut encara en compte: la prolongació voluntària de la vida laboral. Aquella persona que li agrada i sap fer bé la seva feina, per què no pot continuar treballant? Conec un munt de casos d’empreses que tenen problemes importants a l’hora de cobrir baixes per jubilació, perquè no troben una manera correcta de mantenir els seus treballadors amb experiència, encara que ells vulguin.

Ja no us canso més. D’opcions ni ha moltes, però lamentablement continua dominant aquella màxima que regeix des de fa segles al món, a l’hora de solucionar les coses: “Qui vol, no pot… i qui pot, no vol”