Llums i foscors de la intimitat
Penso que els sentiments íntims de qualsevol ésser humà – feble i caduca criatura a causa de les seves limitacions i de la pròpia finitud – es presenten moltes vegades, una mica confosos, com un aiguabarreig d’una multitud d’impressions diverses que escapen a un estudi concret i plenament objectiu. Forçosament són plenament subjectius. Per això mateix ens resulta difícil d’expressar-los cap enfora, difícil de ser judicats per nosaltres mateixos, però encara més per aquells que, amb nosaltres, fan el camí en la vida i que els poden conèixer si els fem públics.
Crec que tot judici, si s’ha de fer, cal fer-lo des de la veritat i ha de ser un judici d’amor, ple de comprensió. Quan els pensaments més íntims ja no escapen a l’observació dels altres perquè els hem expressat mitjançant un escrit com convé, llavors ens podem esperar qualsevol cosa: lloança, crítica, estirabot…Les mateixes paraules que han pogut manifestar aquests sentiments o pensaments, són també forçosament limitades i no es poden definir del tot bé. Són carències que tots hem de suportar pacientment. En alguns casos, es pot ben dir que són pensaments llançats al vent…i no saben cap a quin costat poden caure o com seran rebuts.
El fet de descórrer uns sentiments interiors primerament desconeguts – sentiments que potser manteníem amagats o reclosos en els replecs de l’ànima – pot ser superflu perquè no interessen a ningú i per això no caldria publicitar-los. Però quan hom vol ser sincer, però aquesta sinceritat no es pot expressar com convindria, aleshores no queda més remei que adreçar-se només a la pròpia consciència, a la qual al·ludia fa poques setmanes. Si, en canvi, els donem a conèixer caldrà comprovar quins efectes tindran en la vida social. En aqueixos moments és potser quan millor veiem la “foscor” amb les naturals ombres de la nit de la vida. Però també pot ésser una “nit transparent”, com deia Carles Cardó.
En la “nit fosca”, Joan de la Creu que la donà a conèixer, hi trobava “sosiego”, és a dir molta, calma, pau i serenor. En els dies difícils, val la pena repassar allò que ell escriví sobre aquesta mena de foscor en què ens hi podem trobar tots. Com el místic castellà caldrà trobar les ales per a volar més alt, o sigui aquelles ales que ens han mancat tan sovint. Hi ha nits fosques, però transparents, on hi trobem llum, gràcies als camins ja fressats pels místics. Llavors ens hi lliurem joiosos pensant també en la crua realitat quotidiana, en les comuns “lleis de vida”. En els místics hi és sempre present l’entrega, perquè parteixen d’un amor generós. Aleshores al desgavell que hi pot haver dins l’ànima s’hi pot posar tal vegada un bon ordre. “Sin arrimo y con arrimo, sin luz a oscuras viviendo, todo me voy consumiendo”. I els pensaments brollen suaus com en un font d’aigües pures..
“La veu de la nostra consciència…” (II Cor.1). Aquesta veu continua ressonant molt pregonament. N’hem fet fem gaire cas?. Cal aprofundir-hi, i aleshores és quan podem escriure impressions i deixar anar els millors sentiments cap als altres. Potser són coses senzilles, coses que passen, o són, a vegades coses que no ens agradaria haver dit o sentit. Altres vegades són records, reminiscències del passat, una mica pertorbadors, però també sincers; són fets viscuts sense cap altre interès que el de manifestar-los perquè puguin servir al proïsme. Comentar allò que sentim o pensem íntimament pot ser útil. Són pensaments que han vingut de cop, els hem apuntat, i després ens serveixen per sospesar i ponderar el pas del temps fins arribar al final de la vida, on tot s’ha de veure clar i nítid.
Durant un temps, molts dels records, sentiments, anhels, de tan allunyats que eren, semblaven ser més aviat somnis o fantasies que un va experimentar i no pas història real. Molts d’altres han quedat com a il·lusions d’una vella època o bé ens han quedat com a desenganys. Darrere nostre ha quedat una novel·la – real, fictícia, dramàtica, amable…? – que alguns voldrien tornar a reescriure, però que ja no ho poden fer perquè els temps no retornen. En molt del que recordem hi hem trobat contradiccions o interrogants, perquè l’aiguabarreig de records, propòsits, decisions preses en plena llibertat, responen a actuacions més o menys forçades per les circumstàncies pessimistes o optimistes que han fet de la vida un mosaic difícil d’interpretar com el de l’atri de la capella de la Colònia Güell d’en Gaudí: tothom hi veu coses que potser ni el mateix arquitecte les veia.
De vegades és contradictori el passat i també ho és el present: està ple de joies i penes, d’ensopegades i aixecades, de fracassos i èxits, d’amors i odis, de superacions i decandiments, d’ànims i desànims. Sens dubte hi ha un temps per a cada cosa. Qui ho pot judicar? Tot ho deixem a l’últim i definitiu judici, tenint un gran “sosiego”, una gran serenor i calma interior, tot i que féssim camí “sin luz a oscuras viviendo i…consumiendo”.
