Quan Pessoa tenia vint-i-quatre anys i encara no era massa conegut va publicar una sèrie d’articles a la revista El Águila que van trastornar la intel·lectualitat portuguesa. El Águila, l’òrgan de la Renaixença, retornava cansosa al passat mític portuguès per ressuscitar el país en un època més aviat grisa i indiferent. Periodistes i escriptors reanimaven l’esperit de Camoes –que feia més de tres segles que la colgava- i evocaven malenconiosos la seva oda nacional mentre es flagel·laven per la dissort de lapàtria vençuda.

Pessoa, unamica cansat de l’anquilosament i de la covardia dels contemporanis, va profetitzar l’aparició d’un nou poeta portuguès: el supra-Camoes; un poeta que sintetitzaria el subjectivisme renaixentista i l’objectivisme romanticista i que seria capaç d’agermanar-los amb l’ànima del poble portuguès; un poeta que superaria el declivi del catolicisme ranci i que, després de passar per un etapa de “transcendentalisme panteista” recuperaria l’essència del Déu personal; un poeta que encarnaria la grandesa del Cinquè imperi portuguès i les esperances dels sebastianistes. Un poeta que, molts segles després, seria la viva imatge de Portugal.

Camoes no era, als ulls de Pessoa, el gran autor nacional com sí que foren Victor Hugo a França o Dante a Itàlia perquè, tot i que totes les seves odes tenien sempre per tema la pàtria, no recollien l’essència de Portugal: una terra de pocs sistemes i de nul·la filosofia, però una gent intuïtiva i una llengua de gran capacitat per divagar. Camoes era, per Pessoa, un autor italianizat que buscava mots recargolats per salvar els complexos i les mancances de la seva terra malaurada.

I Pessoa? És Pessoa i el seu tramat d’heterònims l’esperat supra-Camoes o és només un il·luminat i un turmentat? Recordo que fa tres anys vaig visitar a Rennes una llibreria de vell molt petita i que al fons hi havia un estant on hi posava “Portugal”. Mig tombats hi havia només cinc llibres solitaris: tots de Pessoa i dels seus heterònims. D’autors catalans tan sols hi havia traduïts a l’espanyol la Maria Aurèlia Capmany i un parell d’obres d’Espriu. Un lugar entre los muertos, es deia la d’ella, encara tinc el nom gravat; i les d’Espriu no les recordo. Però ni Maragall ni Sales ni Rodoreda ni Pla. Hi ha una selecció estranya i malèvola entre els autors nacionals i una quantitat exagerada de paper publicat. Potser hem estat massa anys escrivint i editant només per calé i per vanitat, mig per il·lusió i romanticisme crèdul i mig per sortir del pas. Ni per memòria ni per futur ni per amor a la pàtria. Ni per dignitat. No ho sé, però sé que val més una sola obra d’art que dues-centes novel·letes mediocres. I ens cal admetre-ho: n’hi ha molt pocs, de bons literats. Però n’hi ha, i si se’ls deixa treballar poden fer tanta feina com la que Pessoa va fer a Portugal. Un sol home i el miracle de l’art que fa callar la Humanitat sencera. Una ploma i la imatge perdurable de Lisboa i Portugal. Pessoa deia que passaria Cromwell però que quedaria Shakespeare i jo crec que també Caeiro, Reis, de Campos i ell mateix sobreviuran. Per justícia, perquè són un breu llumí en la foscor perpètua de l’existència humana. No sé qui és el supra-Camoes català ni qui recull més bé la nostra història i essència. Però dubto molt, moltíssim, que siguin l’Espriu o la Capmany. Perquè tenim una incerta glòria però perquè som més que una “bruta, trista i dissortada pàtria” i perquè mereixem molt més que un miserable lloc entre els morts.

Anna Punsoda
Barcelona,1985. Licenciada en Periodisme per la URL i en Filosofia per la UB, on va cursar també un màster en Filosofia i estudis clàssics. Ha col·laborat a Europa Press, El Ciervo, Valors, la Fundació Catalunya Oberta, l’ARA, la Fundació Catdem, el Quadern de El País. I per suposat a El Matí Digital.
@annapunsoda

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorSe’n adona la Madonna?.
Article següentLlums i foscors de la intimitat