Vilaweb va publicar el 10 de juny una entrevista amb el professor Àngel Castiñeira, membre del Consell Assessor de Transició Nacional. Castiñeira apuntava la possibilitat (fins i tot la gran probabilitat) que Rajoy faci als catalans una proposta que consideri irresistible, per tal que aquests s’avinguin a renunciar a la independència. I ho compara amb el dilema entre comprar un cavall esplèndid i un camell lleig i geperut. Es pregunta què pot passar si obtenir el cavall és molt insegur, mentres que el camell, que també és un animal molt pràctic, el poguem tenir de pressa. I diu que aquest serà un dramátic problema de lideratge, en el que els nostres dirigents hauran de calcular què ens convé més aquí i avui.
Ara bé, no és el mateix una proposta que Rajoy cregui irresistible i una que nosaltres, tots plegats, consideréssim que no seria assenyat de refusar. Seria això possible? Teòricament sí, igual com teòricament fins ara haurien estat tantes coses possibles si a Madrid haguessin estat més intel·ligents. Pràcticament no crec que Madrid (Rajoy o qui sigui) ens pugui fer una proposta que els catalans poguem acceptar , però que al mateix temps no representi el suicidi polític de qui ens la faci, i que tingui possibilitats de realització. Fem d’advocat del diable i mirem-nos-ho.
Per començar, si ara Madrid digués que accepta un nou pacte fiscal amb Catalunya com el que Mas els hi va proposar, en el que Catalunya “tingui la clau de la caixa”, a judici de Madrid podria ser una “oferta irresistible”. Però des de llavors hi ha hagut també la Llei Wert. Que ens donessin la clau de la caixa, però poguessin seguir fent tot el possible per despersonalitzar-nos culturalment, per arraconar la nostra llengua fins que poguessin escombrar-ne les restes, que (a cops de constitució) seguissin ficant-se allà on no els demanem, no seria res d’irresistible, encara que no ho comprenguessin i ens seguissin motejant d’insadollables.
No. Una oferta realment irresistible seria una altra: una confederació real amb tots els ets i uts. A la carta oberta a UDC (MD, 19.06.13) ja n’exposava els principals trets: sobirania completa de la Generalitat dins del territori català en tots els aspectes, i cap validesa de les lleis espanyoles o confederals dins de Catalunya sense la prèvia aprovació per part del Parlament català. Quins serien els avantages (relatius) d’una solució així? Per Espanya, només (des del punt de vista d’ells) no quedar en ridícul davant del món (el ridícul ja el fan des de bastant temps) i “conservar” Catalunya dins de la corona (ni que fos lligada per un filet molt prim). Per Catalunya, poder aconseguir la sobirania plena a casa nostra, amb menys problemes internacionals, i potser facilitar una influència més gran en els altres territoris de parla catalana (un punt que Espanya consideraria negatiu).
Aquesta seria l’oferta teòrica irresistible. Però cas que ens la fessin i que pogués arribar a realitzar-se no es podria acceptar sense deixar-ho tot, en paraules del general Bumbum, “atado y bien atado”, i amb l’advertència, reflexada en les clàusules pertinents, que qualsevol intent d’aigualiment del nou acord significaria per Catalunya el denunciament d’aquest i la proclamació immediata de la independència.
Que d’aquest acord se’n digués confederació o no, seria indiferent, El que és básic és el contingut, no el nom. En podríem dir, p.e., “Estatut de Sobirania”. I no perdem de vista de cap manera que qualsevol solució que poguessim considerar suficient per sota del nivell de la independència, comportaria canvis radicals en la constitució espanyola que tant ens refreguen pel nas. S’ho creu algú que tot plegat a Madrid trobés una majoria suficient? Que els Monago, Bono, Aznar, Guerra i “tutti quanti” hi donessin el vist i plau?
Quines possibilitats reals hi pot haver de que Espanya, pels motius que fossin, ens fes aquesta oferta, que faria feliç en Duran Lleida i els seus seguidors? Amb tots els respectes pels que encara ho puguin somniar: cap ni una! I tota oferta que quedi per sota d’aquest nivell no podria acceptar-la cap govern catalá, sense desaparéixer del mapa a les primeres eleccions, i sense un clam immediat d’indignació popular que portaria dies molt difícils al nostre país. Una de les coses que els governs espanyols han aconseguit plenament, un dels seus pocs “assoliments”, és que els catalans els hi haguem perdut tota la confiança i tot el respecte. I per això, ni que d’avui per demà es giressin com un mitjó acabat de rentar i ens oferissin totes les benaventurances del món, qui se’ls podria creure? Podríem demanar garanties internacionals de vigiláncia periódica del compliment dels pactes. Però això el fatxendós orgull del nacionalisme espanyol ho consideraria ja un afront…
És possible, doncs, i fins i tot més que probable, que ens parin l’ham esperant que ens empassem qualsevol cuc que ens hi posin. Però no ho farem. Ja no pot fer-ho cap govern català. I si ho féssim, no tindríem perdó i ens mereixeríem tot el que després ens caigués al damunt.
En tot cas l’oferta miraculosa no ho serà pas la que està preparant el PSOE, una solució federal descafeinada i aigualida que només seria la versió de sempre del “trágala” amb un altre nom. Un dels barons del partit ja ha dit que no es diferenciaria pas gaire de l’autonomia actual. Segueixen sense entendre res del que passa a Catalunya. El que és trist és que el PSC tampoc sembla que ho entengui…
