“Amb Mas ha tornat la dreta, al servei del gran capital, marginant els pobres i oprimits com sempre”, etzibava un catedràtic -de vel·leïtats tripartides- en una tertúlia familiar de cosins. “No han sabut gestionar, cal recuperar la confiança dels mercats. No hi ha marge de maniobra”, contestava amb vehemència una professora d’universitat.
Jo que, tot i ser reagrupat, animat in extremis per gent d’aquesta publicació, vaig posar a l’urna la papereta de CiU -amb els ulls clucs per no penedir-me’n- em pregunto si és aquest el dilema del moment. Si ha guanyat la dreta o l’esquerra. Si en comptes de canvi només hi ha recanvi.
Si com diu Francesc Marc Álvaro, seguim empresonats en un debat polític com a intercanvi pobre i esquizofrènic entre el pragmatisme buit dels cínics i el messianisme inflat dels fanàtics. Si necessàriament hem de triar entre una mística socialista, paradoxalment centrada en la defensa dels drets individuals i derrotada per les masses del vot popular a tot Europa, o resignar-nos a un liberalisme -igualment condemnat per l’Església- que curiosament ha trencat el mercat mundial i sobreviu gràcies al capital d’una dictadura comunista. Avui la tensió capitalistes-marginats ressona a esquema de medi social d’escola primària.
¿No és potser arribat el moment de pensar de forma més radical, de pensar en base zero? El nou govern de Mas es juga aquí el seu futur com a govern, però es juga sobretot el nostre tarannà com a país; en la gosadia de veure el moment més enllà de les etiquetes i els partits. En saber triar no només qui són els millors, per tenir cura del cos social de Catalunya, sinó també quin és el millor projecte social de país (la nostra ànima col·lectiva).
Artur Mas té davant una tasca que el supera de bon tros, però que se’n pot sortir si descobreix que és l’astúcia de la raó qui l’ha posat al capdavant d’una onada històrica més gran que ell i el seu partit. Com diu l’economista francès Robert Boyer, “quan les crisis duren, les ortodòxies s’esgoten”. I hores d’ara ja ningú posa en dubte que estem davant una crisi dels fonaments i del model.
Es l’hora d’aixecar la mirada vers Lula i les experiències comunitàries al Brasil, d’estudiar el plantejament de progrés d’Amartya Sen i els microcrèdits de l’altre premi Nobel Muhammad Yunus. De mirar les propostes d’Economia de la Comunió del moviment focolari, que són ja una realitat granada en centenars d’empreses.
Podem inspirar-nos per damunt de tot en l’encíclica Caritas in Veritate, “la ciutat de l’home no es promou només amb relacions de drets i deures, sinó també amb relacions de gratuïtat, de misericòrdia i de comunió”. Sobre la qual s’acaba de publicar a casa nostra un treball interuniversitari (UAO, UB, UIC i URL), El Desarrollo Humano Integral a l’editorial Bayer Hnos.
Allà se’ns proposa “cercar nous estils de vida, en els quals la cerca de la veritat, de la bellesa i del bé, així com la comunió amb els altres homes per un creixement comú, siguin els elements que determinin les opcions de consum, dels estalvis i de les inversions”.
En aquestes experiències el protagonista és la persona, la petita comunitat i la família. Posar el vincle personal per davant del contractual per assolir transaccions poc monetitzades, intercanvis de servei mutus, compartir bens i fer bescanvi. Un nou personalisme que algú ja ha batejat com a hippisme cristià, una nova forma comunitària de passar les vacances, buscar feina i anar a comprar.
En el centre d’aquesta economia alternativa hi trobem la família, com a espai d’acollida singular, centre d’iniciativa i bressol únic de virtuts cíviques. La família és el paradigma d’una comunitat que viu de l’amor, que integra producció i reproducció. On es realitza el paradís comunista de Marx: de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat. Tots hem experimentat a la família la plenitud i la pau que prové de donar, de proveir sense càlculs a qui no es capaç de fer-ho per ell mateix. L’Economia de la Comunió proposa ampliar el horitzó de la família natural a la família de la unitat –que és ja un sol cor i una sola ànima– i, després, a tota la família humana, perquè també arribi a ser-ho.
Sorprenentment no hi ha res de més concret i de menys utòpic. Bastir una família és construir en l’esperança, fer d’un somni amorós una realitat. Decidir que potser no cal obrir despatx a Madrid si tensem els horaris i la vida de família. Es un nou concepte de conciliació i de qualitat: “un treball decent és un treball que deixa espai per retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l’àmbit personal, familiar i espiritual” (Caritas in Veritate).
Incomprensiblement és aquí –i no en la gestió– on el tripartit ha fallat de forma estrepitosa. I ha fet que alguns abandonéssim una militància esquerrana i independentista de més de 20 anys. Desdibuixada la seva pretensió social i la seva pretensió nacional, moguts per un anacrònic ressentiment de postguerra o al dictat potser (com el govern de Zapatero) del pensament lliberal disfressat de socialdemòcrata de Philip Petitt, ha posat el punt de mira contra els fonaments socials cristians: la família fecunda tradicional, l’educació catòlica i la defensa de la vida dels més desvalguts. L’esquerra ha perdut els valors, com reconeixia Josep Maria Flotats. S’ha entestat a tirar guitzes contra l’agulló.
¿Dreta, esquerra? O més aviat som davant d’un nou paradigma que permet reenfocar la política de forma més profunda. Som a l’inici d’una reinvenció de la democràcia cristiana, de l’economia i la societat cristiana. Il·luminats pel materialisme de l’Encarnació, l’església pot tornar a ser la Llum del Mon. Amb el seu potent concepte d’una Paraula d’Amor Encarnada, tornar a capgirar la història. Som davant el repte de refundar-nos. I, com ironitzaven aquells polítics cristians pares fundadors d’Europa, ens pregunten què és la democràcia cristiana: “un partit de centre per aplicar polítiques d’esquerres amb el vot de la dreta”
