Estem encara en temps de Nadal. Hem celebrat el naixement del Fill de Déu i la festa de la seva Mare, i les lectures d’avui ens ajuden a entendre més en profunditat el que representa per a nosaltres que el Fill de Déu hagi agafat la nostra naturalesa humana, i ens presenten a Jesús com a la Paraula de Déu, com a la Saviesa encarnada. El nostre Déu no és un Déu mut: és un Déu que ens parla i que ens adreça la seva Paraula personal, que és el seu propi Fill que ens ensenya la Veritat.
En el pròleg del seu evangeli, Joan, després de presentar-nos la segona Persona de la Trinitat (anomenat el Logos en grec, o la Paraula en català) passa a dir-nos que totes les coses creades han vingut a l’existència per aquesta Paraula creadora de Déu, i així, del caos que hi havia abans de la creació, es passa a un cosmos, a una bellesa, a un ordre, a una vida. Les mateixes ciències positives han anat descobrint que aquest univers i aquest món en que vivim són el resultat d’unes forces i d’unes interaccions que són la manifestació d’unes energies i d’una vida cada vegada més complexa. Han descobert no un univers mort, sinó un univers sotmès a una contínua transformació.
Però Joan no s’atura en la Creació, que en prou feines l’anomena, sinó que, a la llum de la fe ens diu que si en la Creació la Paraula va actuar des de fora, amb l’Encarnació, la Paraula es va implicar dins aquest món que havia creat, i el Verb, la Paraula es feu carn: “El que és la Paraula es va fer home i habità entre nosaltres”.
De la mateixa manera com la Creació va introduir un ordre en el caos que hi havia abans de la Paraula creadora de Déu, també l’Encarnació ha introduït en el món un nou ordre, visible només amb els ulls de la fe. Ha introduït unes estructures noves, fetes de misericòrdia i sustentades en l’amor. Per això va dir Joan Pau II que “el fet que el Verb etern assumís en la plenitud dels temps la condició de criatura, confereix als fets que esdevingueren a Betlem fa 2000 anys un singular valor còsmic”.
¿Comprenem ara, una mica més, el que significa per als que tenim fe aquest misteri grandiós de l’Encarnació? El Déu misteriós i llunyà pren la nostra carn i participa de la nostra vida, a fi que nosaltres participem de la divinitat i de la seva vida. Amb l’Encarnació, el Déu etern s’ha introduït en la història temporal de l’home.
En podríem treure alguna conclusió pràctica d’aquestes reflexions sobre l’Encarnació? Potser la conclusió més immediata seria aquesta: si Deu per a nosaltres ha davallat fins les profunditats de l’home, això de ser plenament i veritablement homes ha de ser una cosa molt gran. Fem-nos, doncs, el propòsit de ser plenament humans!
Ser plenament humans, vol dir tenir sensibilitat i comprensió per tot el que és humà: pels sofriments, per les alegries, per les esperances, per les carències, per les febleses…
Ser plenament humans, suposa fugir de tot allò que ens pot fer perdre la llibertat interior que és pròpia de l’home, una llibertat que es perd quan les passions desordenen la nostra manera d’actuar, que es perd amb els vicis, amb l’esclavatge del pecat, amb l’esclavatge de les modes i dels respectes humans. Aquesta llibertat interior és un tresor més ric encara que estar lliures de tota coacció externa.
Plenament humans, vol dir plenament enamorats dels valors i dels èxits de l’home, de la bellesa, de la ciència, de la cultura, de les sanes inquietuds humanes. Siguem plenament humans en la defensa dels drets humans, especialment quan les víctimes son els pobres i els febles.
Déu, al encarnar-se ha assumit l’alliberament de l’home i la defensa de la causa de l’home fins a les últimes conseqüències. Els cristians, hem de fer nostre la causa de Jesús, hem de fer nostra una causa que a Jesús li va suposar haver de donar la seva pròpia vida.
