L´OVELLA PERDUDA
S’ha perdut i és tan petita, tan menuda,
no ha pogut seguir el ramat, s’ha quedat vora del riu
ni el pastor, ni el gos han vist que l’han perduda
i somiqueja perquè té por, no té caliu.
És blanca, fina, amb ulls llagrimosos,
és tan petita! i la terra és tan gran.
mira els arbres, els ocells tants i tants boscos,
es troba cansada, vençuda per seguir endavant.
S’adorm ajaguda a l’herba tendra,
mentre el món s’omple de cançons
que només qui les canta sap entendre
i li fan més plàcid els dolços sons.
De sobte desperta, veu aprop seu una cara rodona
que la mira somrient i resplendent,
és la lluna que ha sortit al cel fa estona
i riu de la petita ovella de cara innocent.
No està sola prop del riu, aquella cara s’enmiralla
i s’hi emmirallen molts brillants del cel,
que bonica és la nit! quan el món calla
i resplendeixen tants i diferents estels.
Què trist li sembla ara el vell estable
on no hi ha cel ni hi ha cap resplendor
perduda la llibertat, envejant-se unes i altres
en la foscor i la tristor de la seva presó.
Ara no correrà el gos,quan ja cansada
no pot seguir a les companyes de més anys,
ha trobat un món que no el sabia, ni el somiava
i endevina que cada dia porta un nou afany.
Descobrirà poc a poc amb els ulls dolços
l’herba, l’arbre, el firmament darrera els turons
compartint amb els habitants dels boscos
la llibertat, que fa cantar als insectes mil cançons.
No tornaran el pastor, ni el gos d’atura
a buscar-la quan conti les ovelles del ramat.
és massa petita! poca cosa! tan menuda!
és ja de nit i estan massa cansats.
Abans només sabia obeir la petita ovella ,
espantada sempre pel lladrar del gos,
pasturant, dormint, hauria arribat a vella
sense saber que existia un univers formós.
Ha hagut de caure vençuda, cansada,
per trobar a la fi l’alegria i la llibertat.
potser un jorn es trobi trista i amargada,
però sap que no enyorarà el seu passat
