L’ATRACAMENT
El carrer és desert. És l’hora que el cel comença a enfosquir-se i encara que les estrelles no es veuen brillar en la nit de la ciutat, sap que en ple camp deixen un firmament pur i alegre. Veu una ombra prop seu i alleugereix el seu pas però cada vegada la sent més propera i es neguiteja. Sent en la soledat d’aquell carrer angoixa, por i temença.
Vivim uns temps difícils. Gent sense feina, amb gana, faltada de feina i de diners i, quan la necessitat és considerable, qualsevol víctima innocent és bona per matar la fam. L`ombra és tant a prop seu que tremola. Mira esperançada si pot trobar un portal, un refugi on guarir-se però aquell carrer sembla mort, sense vida, fantasmal.
De cop es sent arraconada a la paret per unes mans que li volten el coll com si volessin asfixiar-la. Vol cridar, demanar auxili, però la seva veu queda ofegada abans de sortir de la gola i es queda estàtica, plorosa com si se li acabés la vida. L’ombra li trenca la cadena amb la medalla que porta al coll i quasi li arrenca les arracades de les orelles. Desprès unes passes ràpides ressonen al carrer i ella, sense reaccionar, es queda recolzada al mur esperant que el cor se li calmi.
No en té prou amb l’aire fi que li acarona el rostre i amb les cames tremoloses i els passos vacil·lants comença de caminar. Entra en un carrer concorregut on la gent circula de pressa, ignorant que es sent sola, terriblement sola, deprimida, sense esma per interessar-se per res. Arriba a l’autobús i s’asseu procurant oblidar el que li ha passat. No és que les joies que li han sostret tinguin gran valor, ni sentimental, ni econòmic però ara veu en cada passatger un enemic, una persona que potser contra la seva voluntat, portat per la necessitat, fa el que mai s’hauria atrevit a consumar.
Li han fet mal, li han ferit el sentiment i la seva ànima. I a vegades el mal moral fa tant mal com el físic. I així es troba el nostre país. Persones sense feina, amb mil necessitats i que mai s’haurien imaginat que un dia haurien d’acudir a Càritas per alimentar-se.
En el fons del seu cor sent pena per l’ombra que l’ha perseguida i l’ha arraconada a una paret per desposseir-la d’unes petites joies. Afortunadament som molts els que encara podem menjar i portat una vida digna. Amb el tràngol que estem passant a tot el país, tenir el necessari en moments difícils és un tresor.
