Que la pandèmia amb la Covid és un dels reptes més grans d’aquest temps és sobradament conegut. Que tots els governs haurien de fer tot el que poguessin per lluitar-hi i per protegir els seus ciutadans, també. Però hem hagut de veure com gent com Trump, Bolsonaro (abans també Johnson) i altres populistes i governants sense escrúpols han negat la perillositat del virus durant molt temps, fins que la xifra de malalts i de morts els han obligat a fer una girada massa tardana.
Però també hi ha una zona grisa de països, o millor dit: de governs, que en les seves declaracions han confirmat de bell començament la perillositat de la nova amenaça, però que en el camp dels fets han fracassat rotundament. Això ha passat per motius molt diversos i aquests han estat segurament diferents per cada país. El cas d’Espanya pertany a aquest sector. Paraules altisonants, fins i tot marcials (amb militars plens de condecoracions en segon terme davant de les càmeres) i fets desil·lusionadors, i fins i tot catastròfics. No parlaré aquí d’horribles fallades passades com p. ex. la negativa a confinar el centre infecciós a Madrid, ni la prohibició que fossin les regions autonòmiques les que decidissin el confinament de contrades infectades (i això va passar més d’una vegada pel que fa a Catalunya) amb l’obcecació de què totes les decisions les prengués Madrid, cosa que va acabar en un fracàs espectacular.
Mirem-nos només el darrer cas, en forma d’una sèrie d’enunciats que en facilitin la comprensió.
-El darrer setembre és destituït el cap de govern català per una condemna il·legal del tribunal Suprem espanyol.
-Això porta automàticament – per l’ordenació legal vigent- a noves eleccions al Parlament català, dintre d’un termini temporal determinat. S’anuncia el 14 de febrer com a data, amb la reserva de si la situació de la pandèmia ho aconsella es pot canviar.
-Fa cosa d’un mes s’anuncia que el ministre espanyol de Sanitat Salvador Illa, serà el candidat socialista en aquestes eleccions. Això dóna lloc a moltes crítiques, que troben que és una enormitat canviar el ministre de Sanitat en plena pandèmia. Al govern de Madrid Illa és el “català-coartada”, davant d’un ministeri amb un mínim de competències, ja que la sanitat fins ara era principalment competència de les autonomies.
-L’opinió generalitzada és que el cap de govern espanyol ha comptat que fins al febrer les xifres de la pandèmia disminueixin notablement, i que això sigui favorable per la popularitat d’Illa. Amb això hi anava unida l’esperança que els socialistes fossin els guanyadors de les eleccions i poguessin treure els independentistes del govern. Per aprofitar aquesta ocasió les eleccions havien de fer-se ràpidament per poder aprofitar l’anomenat “efecte Illa”.
-Llavors ha vingut la segona onada de la pandèmia amb xifres devastadores i el govern català en funcions i el Parlament han decidit ajornar les eleccions fins a finals de maig, a causa del gran risc que correrien els electors. Els socialistes no van poder imposar finals de març com a nova data.
-Però això al “deep state” no li ha agradat. Un parell de persones privades (conegudes també com a nacionalistes espanyols extrems) i un petit partit minúscul van presentar recurs contra l’ajornament davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (els membres del qual, de tota manera, són nomenats per Madrid) i el tribunal ha prohibit “provisionalment” l’ajornament, fins a haver escoltat a totes les parts implicades. Com a darrer termini per la sentència s’ha fixat el 8 de febrer. Només sis dies abans del termini original.
-Amb això s’ha produït un caos total. Els partits han de seguir fent ara com puguin la seva campanya electoral, sota les restriccions per la pandèmia, sense saber de segur quan seran les eleccions. Tampoc no està clar si els vots per correu que ja han estat enviats seguiran sent vàlids o no. I es compta que, a causa de la por de la gent, l’abstinència de vot serà molt gran, amb la pregunta que ve llavors de si les eleccions són representatives i vàlides. I tot plegat només per no perdre l’ocasió d’enviar els independentistes a l’oposició.
-Es considera una enormitat legal que un tribunal s’arrogui la facultat d’anul·lar una decisió democràtica d’un Parlament. Però no és aquesta la primera vegada que passa en el conflicte espanyol-català. Només que aquesta vegada les jugadetes polítiques dels tribunals (on no se’ls ha perdut res) adquireixi un aspecte macabre. Com ho descriu el periodista Jordi Barbeta en un article del 24.01.21: “Si un estat està disposat a posar en perill la vida dels ciutadans que està obligat a protegir, aquest estat perd la seva legitimitat i la seva raó de ser (…) Som davant d’un autèntic sabotatge de les institucions catalanes. No hi ha cap llei que atribueixi als jutges la potestat de fixar la data electoral (…) Tenint en compte que els epidemiòlegs, els infectòlegs i tots els experts sanitaris han recomanat unànimement l’ajornament electoral, la responsabilitat del ministre Illa i del govern Sánchez és enorme, perquè afecta Catalunya i tot Espanya (…) i passaran a la història no pas pel seu bon govern ni per la seva honestedat política”.
No cal afegir res més. L’apreciat lector pot treure ell mateix les seves conclusions.
PD: En aquest article, que va sortir abans que els tribunals s’hi inmiscuïssin, hom pot llegir més dades sobre la gestació de l’afer: (segueix l’enllaç a un article de Ralf Streck, ben documentat com sempre.)
Article publicat al blog de l’autor en alemany. Aquí pots consultar l’original.
