A finals de l’any 2021 va caure a les meves mans un llibre amb tres pomes vermelles a la coberta, d’una autora armènia que no havia sentit anomenar mai. En veure aquelles pomes es va despertar el meu instint lector, però probablement, per l’eterna pila de pendents, no m’hauria decidit a llegir-lo si l’editorial Comanegra no hagués tingut la gentilesa de fer-me’n arribar un exemplar. El llibre era “I del cel van caure tres pomes”, i l’autora Nariné Abgarian. Va córrer molt més del que era esperable per una obra desconeguda a casa nostra, el boca-orella li va funcionar molt bé. Potser jo hi vaig contribuir en el meu entorn més proper, ja que em va semblar una proposta més que notable. Encara avui el recomano sempre que puc.
Quan em vaig assabentar que Comanegra publicava una nova obra de l’autora en català, se’m va disparar l’expectativa. Què voleu? Cadascú té les seves il·lusions, i una de les meves passa per les mans d’una senyora armènia i les històries petites de la seva terra. “El mar terra endins” i les seves magranes ens arriben traduïdes per la Marta Nin, la mateixa traductora que ja ens va permetre endinsar-nos a l’anterior proposta. No puc dir que sigui un expert en traducció literària, però m’aventuraré a dir que el binomi Abgarian-Nin no és només un matrimoni de conveniència, les dues juntes fan sinergia. És possible que hi hagi un traductor ideal per a cada autor? En aquest cas hi ha un “match” claríssim.
El nom original d’aquest llibre és “Simon”. Però en Simon acaba de morir, la primera frase del llibre ens n’informa. La seva dona Melània organitza el sepeli i no se li acudeix cap idea millor que convidar les quatre amants del seu home per fer la vetlla plegades. Ens situem a Berd, al nord-est d’Armènia, un poble prou petit perquè tothom es conegui, si no és que són família directament. No hi ha rancúnies entre elles. De fet, el que més les preocupa és que en Simon jau al taüt perfectament abillat, però amb les orelles molt morades. No és així com volen recordar-lo. Molt millor girar la vista enrere per reconstruir què han estat les seves vides i els vincles que les unien al finat.
Així coneixem la Sílvia Viudeta, una dona que va patir molt per culpa d’un marit malcarat i a qui van titllar de boja perquè no podia tenir relacions sexuals. L’Elisa, una mala estudiant, molt menystinguda per la seva mare, a qui van casar amb un bon noi… però que estimava bojament una altra dona. La Sofia va patir molts avortaments, tot i desitjar-ho amb totes les forces, cap embaràs arribava a terme; i se’n culpava, és clar. I la Sussanna, una noia d’orígens molt humils, obligada a casar-se amb algú que no estimava per evitar la deshonra. Totes elles van coincidir amb en Simon en algun moment de les seves vides i el marit de la Melània es va interessar per elles. Totes van ser estimades i tractades amb molta cura pel nostre home, que tot i semblar un penques i un faldiller, se’ns revela com un home noble i compromès. Per més que vulguem reprovar el seu comportament, ens acabarà caient simpàtic.
Les quatre històries protagonitzades per la Sílvia, l’Elisa, la Sofia i la Sussanna es poden llegir de manera gairebé independent, però formen un tot, estan entrellaçades i comparteixen escenaris i alguns personatges, més enllà de les aparicions d’en Simon, que és sempre el nexe d’unió. Ens parlen d’amor en sentit molt ampli, i ens parlen de misèria, de desgràcia i de patiment. Ens parlen d’infelicitat, de les imposicions socials injustes de l’imaginari armeni. Però també ens parlen de tirar endavant, d’esperança. I planant sempre en el text, també coneixerem la tradició, la gastronomia, la cultura i la mentalitat armènies, retrats d’una realitat llunyana a la nostra i que enriqueixen enormement la lectura.
Per si l’escriptura d’Abgarian no fos prou aclaparadora, prou rica, s’hi ha d’afegir un plus de tendresa. L’autora mima les paraules, les acaricia perquè ens arribin suaus. Per colpidor que sigui allò que ens explica, ens arriba amb silenciador, com si no volgués fer-nos mal. Troba bellesa arreu. El resultat és un text molt agradable de llegir, molt absorbent, que ens bressola mentre llegim i que inevitablement ens fa estimar els seus personatges, que estan perfectament dibuixats, patir amb ells, enrabiar-nos si cal, però voler-los abraçar sovint. Tot plegat em porta a tornar a reivindicar la traducció, i és que no es poden transmetre totes aquestes sensacions des d’una llengua i una mentalitat tan llunyanes si no hi ha una feinada d’adaptació del text per al lector català. I no vull acabar l’anàlisi sense destacar també els puntets d’humor que gasta l’autora de tant en tant. No penso que l’humor sigui una cosa que destaqui gaire gent d’aquest “El mar terra endins”, però a mi particularment alguns estirabots i bromes entre els personatges m’han arrencat més d’un somriure i m’han generat encara més tendresa. Per mi l’humor sempre suma.
Només puc acabar lloant la capacitat de construir històries que té Nariné Abgarian, de transportar-nos a la seva terra i fer-nos viure entre els seus personatges, com si fóssim un vilatà més. És un llibre per degustar a poc a poc, anar gaudint i deixar-se amarar per totes les seves capes. Una autèntica delícia de lectura. Ah, i si voleu saber per què allà a Berd, que està molt a l’interior, de tant en tant fa olor de mar, l’haureu de llegir!
Advertències: Aquest llibre no és “I del cel van caure tres pomes”. És un altre llibre, semblant en la forma i el fons, però una altra història. Si vau gaudir les pomes, intenteu llegir-lo com si fos una lectura nova, sense referències. Les comparacions no són bones, us poden aixafar una lectura excel·lent.
Recomanat especialment a: Si us agraden les lectures reposades, aquelles que expliquen històries petites, de pura vida, però també ambientades en llocs poc coneguts per impregnar-vos de la cultura i les tradicions d’allà, sens dubte és el vostre llibre.
Fitxa:
Autora: Nariné Abgarian
Editorial, any: Comanegra, 2023
Títol original, idioma, any: Симон, rus, 2020
Gènere: Narrativa
Traducció: Marta Nin
Número de pàgines: 316
