Tornem a estar de dol: a la matinada del diumenge dia 11 de juny de 2023, a Cornellà de Llobregat un home va matar la seva dona Lida davant la seva filleta de dos anys. Un crim masclista, una tragèdia humanitària en l’àmbit domèstic que de forma tan cruel fa víctimes, comptant també la nena que ha quedat sense mare.
No és el cas, ja que en aquest feminicidi hi havia antecedents de mal tractaments, però quan es donen aquests crims perpetrats per la persona més propera a la víctima, a vegades passa que quan els veïns són preguntats pels mitjans de comunicació, aquests veïns, amb cara de no entendre res, responen que el criminal no ho semblava, que era una persona amable que saludava a l’escala, a l’ascensor, que parlava amb afabilitat amb la fornera quan anava a comprar el pa, que era un company de feina simpàtic.
Hi ha una dita en ídix molt expressiva en aquest sentit. L’ídix és un idioma tradicional dels jueus de l’Europa Oriental que ara, després de l’Holocaust, es parla, si bé de manera minoritària, principalment a Israel, als Estats Units i Rússia. L’ídix es va originar d’un dialecte alemany barrejat amb paraules hebrees. Experts en aquesta llengua, com l’amiga Varda Fiszbein, informen que la cultura en ídix és molt rica en relats i dites sàvies com aquesta: «Si un home és massa bo amb el món, pot ser que sigui massa dur amb la seva dona!».
En el terme «massa bo» d’aquesta dita en ídix pot ser que hi hagi el reconeixement d’una veritat universal difícil de digerir per la gent de bona voluntat: que és fàcil ser bo i generós amb els coneguts i les persones que no formen part de la nostra vida quotidiana, i difícil, per misèria espiritual, ser bons amb aquells amb qui vivim i estem compromesos.
I encara podem anar més enllà en la subtilesa del terme «massa bo», ja que potser indica una bona dosi d’hipocresia social, que se sobre actua de cara a la galeria, que es fa veure el que no s’és. En més d’una ocasió he escrit que si el diable es presentés amb la seva veritable cara: l’oculta i miserable, tothom en fugiria corrents. Els thrillers cinematogràfics precisament tenen aquesta gràcia: és difícil endevinar el malfactor amb aquell aspecte de no haver trencat mai un plat.
De la frase en ídix també en podem extreure un ensenyament més ampli si es trasllada a l’actualitat en l’àmbit social i polític, ara que estem en la pre-campanya d’unes eleccions a les corts espanyoles. Per interès electoral, els partits majoritaris ja han començat a dir «que ve el llop», quan en realitat el llop ja és aquí, ja mossega amb dents afilades, sigui quin sigui el govern que governi a Madrid. I és que en unes eleccions generals a Espanya, una part important de l’electorat català sap que el llop, vingui de la dreta o vingui de l’esquerra, sempre es disfressa de xai, per utilitzar una vella metàfora.
Els líders que bramen «que ve el llop» són bons de visita, simpàtics en el mítings, però ja sabem que quan han girat l’esquena i miren cap a Madrid son molt durs amb una certa catalanitat, que, per un instint depredador i imperialista secular que encara no s’han tret de sobre, procuren que s’extingeixi. No és aquesta una mort que dugui al cos les ganivetades del criminal que la setmana passada va matar la seva dona, però és igualment una mostra de violència amb un cos viu, com és la llengua, la cultura i fins i tot l’economia catalana. L’extracció de recursos econòmics que patim des de fa tres-cents anys és una infàmia històrica. Pensem-hi a l’hora de votar.
