Tenia sis anys i estudiava primer d’EGB a les Escoles Pies de Vilanova i la Geltrú. La mare em duia a l’escola i em venia a buscar cada dia. Vivíem a la rambla de José Antonio, actual rambla de la Pau, al costat de les Amèriques, que aleshores era un saló amb futbolins, taules de ping-pong i taules de billar, i en l’actualitat és el local de Telepizza a Vilanova.
Un dia, tornant de l’escola, ma mare va tenir una enganxada amb la mare del meu company de pupitre. Jo em vaig espantar molt, perquè mai no havia vist la meva mare barallar-se amb ningú. Només va ser un intercanvi de crits, blasmes i imprecacions. L’únic que vaig entendre és que l’origen del conflicte era jo. Després la mare em va explicar que aquella senyora havia anat a exclamar-se a la direcció del centre perquè jo parlava en català i escrivia amb l’esquerra. Vaig quedar de pasta de moniato. Tinc dubtes molt més que raonables que jo m’hagués adreçat al meu company en català mai de la vida. Era una època en què qualsevol passavolants no s’estava de recordar-te, en termes molt “diplomàtics, que adreçar-se en català a una persona que no el parlava era pitjor que els set pecats capitals tots junts.
En aquella època jo sempre jugava amb la meva veïna del primer, que era de la meva edat. Era una família de parla castellana, els pares eren nascuts a Catalunya però el pare era fill de militar i la mare de funcionaris. Sempre que aquella nena i jo jugàvem junts, els seus pares m’insistien que li parlés en català, que així n’aprendria. Però mai no van aconseguir enganyar-me, encara no havia fet la primera comunió però era perfectament capaç de distingir el bé del mal. I quan no es podia parlar en català, no s’hi parlava i ja està.
Tornant a l’anècdota de la discussió entre aquella senyora i la meva mare, el que realment em va deixar astorat va ser l’acusació que jo escrivia amb l’esquerra. Quan els meus pares van descobrir la meva tendència a emprar la mà esquerra per comptes de la dreta a l’hora de fer tasques que demanaven un major habilitat manual, em van dur al pediatre per els aconsellés. El pediatre era un germà de havia estat una bona colla d’anys alcalde de la vila. Tenia la consulta a Barcelona, a la Diagonal. Recordo que des de la finestra de la consulta es veia la Casa de les Punxes. Els va aconsellar que, quan jo agafés el llapis, me’l posessin a la mà dreta i esperessin a veure si jo me’l canviava de mà espontàniament. Va recalcar-los que, si jo em canviava sempre el llapis de mà, això volia dir que era esquerrà, i que no havien d’intentar que escrigués amb la dreta perquè em podrien causar problemes psicològics importants. Per consolar-los els va dir que ser esquerrà era completament normal, i que fins i tot s’havia descobert que els esquerrans solien tenir un quocient d’intel·ligència superior al dels dretans.
Sóc esquerrà amb la mà, amb el peu, amb els ulls i amb les orelles. N’anava a dir una de més grossa però me la callo. Això m’ha portat un seguit d’inconvenients, ha que la majoria d’aparells que fem servir per a la vida diària tenen un disseny pensat per a dretans. Havia d’escriure empenyent el bolígraf, cosa que, a més de fer que m’embrutés tota la mà de tinta i deixés el paper amb un color de fons blau o negre, també feia que trigués molta més estona a fer les pàgines de cal·ligrafia (“Mi mamá me mima.” “Tu tia te tutea.”), i que la meva lletra de cal·ligrafia sempre hagi estat una mica difícil de desxifrar. De més gran ningú no volia jugar amb mi a tennis o a ping-pong perquè deien que els enviava la pilota al revés. Encara va ser més patètic el meu intent d’aprendre a jugar al golf amb els pals del meu pare, que era dretà.
Vaig trigar molt a adonar-me que, si jo era maldestre, no era pas per cap defecte en les meves habilitats motores, sinó perquè sovint em veia intentant fer tasques amb estris que no havien esta pensats perquè els fes servir jo.
La meva àvia, que també era esquerrana, no tingué la meva sort. Va anar a l’escola als sis o set anys, i les monges li van lligar el braç esquerra a l’esquena perquè no el pogués emprar. L’any següent va fer mans i mànigues perquè el seu pare (era òrfena de mare) no la tornés a enviar a l’escola. De manera que amb vuit anys va entrar a treballar a la fàbrica de Mar. Hagué d’acabar d’aprendre a escriure de casada, i sempre seguí tenint una lletra tota tremolosa. Escriure era l’única cosa que feia amb la dreta. Planxava amb l’esquerra, remenava la cassola amb l’esquerra, i així en tot el que havia de fer en el seu dia a dia. Desconec si això li va causar cap problema psicològic, en l’època dels meus avis, entre les famílies de condició humil, no s’havia sentit a parlar de la psicologia encara. Després va passar tràngols com la guerra i la postguerra, de manera que hauria estat molt difícil atribuir cap problema psicològic al fet d’haver estat obligada a escriure amb la dreta.
A Vilanova totes les famílies tenen algun parent que havia treballat a la Pirelli. Quan van tirar a terra les velles naus, per construir-hi el que ara anomenen Eixample de Mar, van fer portes obertes perquè tothom qui volgués pogués tornar a entrar a la fàbrica. En el meu cas, hi havia treballat la meva àvia, el meu pare i la meva mare, el meu oncle, una cosina de ma mare i el seu fill, i possiblement encara més gent que jo no he arribat a conèixer. De manera que la meva mare i jo vam anar a fer-hi un volt (el meu pare ja era mort). Érem dins la nau fent el badoc quan se’ns van acostar dues persones per saludar-nos. Jo hauria jurat que no els havia vist en ma vida, però la mare em va dir: “No te’n recordes, aquest era el teu company de pupitre quan anaves a Can Culapi, i ella és la seva mare.” Vam encaixar les mans i vam iniciar la típica conversa entre persones que no tenen res a dir-se: com esteu, que heu fet tots aquests anys, etc. El primer que vaig constatar és que, passats més de trenta anys, ni ell ni la seva mare entenien un borrall de català. Tampoc no havien après a advertir-ho a la gent que se’ls adreçava en aquesta llengua, i persistien en l’emprenyador “eehhh???” que et fa preguntar si no t’ha sentit, si està sord o és que pateix alguna mena d’afàsia. Pel que ens van explicar vaig saber que el meu excompany no havia seguit els estudis després de la EGB i que havia treballat de peó a la Pirelli. En aquell moment estava a l’atur. Jo m’hi vaig seguir adreçant en català, de manera que ells aviat van prendre l’interès.
Segueixo escrivint amb l’esquerra, i ja fa molt de temps que vaig adonar-me que, si una persona que duu anys vivint aquí, no t’entén quan li parles en català, és perquè no té cap interès a entendre’t, i per tant no paga la pena d’esforçar-s’hi, ni tan sols canviant d’idioma. Sempre trobarem gent que pretendran que ens adaptem a les seves conveniències. Gent que algun dia els van dir que ser esquerrà era de mala educació i no hi ha hagut manera que la seva pròpia experiència de la vida els hagi corregit aquesta manera de pensar tan absurda. D’on no n’hi ha no en pot rajar.
