Sr. Duran:
No pretenc dir a aquesta carta res que sigui nou per vostè. Ja se li ha dit tot. I ja se li ha dit de tot. Malgrat això, permeti’m que faci una mica de balanç, com es fa usualment quan es tanca un exercici empresarial, i qui diu això diu el final molt proper d’aquesta etapa de la seva activitat política. Vostè s’ha mostrat sovint molt dolgut pel fet que se li diguin tants penjaments (traïdor i botifler, els més usuals). Em guardar prou d’usar aquestes expresions perquè procuro no repetir com un lloro tot el que es diu amunt i avall del país.
Per mi -i vagi això per endavant- vostè és l’equivocat més prominent de la nostra escena política. Ha volgut mantenir -segons declaració pròpia- la moderació, la prudència, l’enteniment, el seny… I, tot fent-ho, no s’ha adonat -o no s’ha volgut adonar- que tant a Catalunya com a Espanya gairebé tothom el deixava sol. A Catalunya, perquè la fúria anticatalana de la política espanyola ha tret al nostre poble la son de les orelles. A Espanya, perquè de les seves idees confederals ni els bidells de les “Cortes Españolas” no en volen saber res.
Ja fa temps -bastants anys- la meva opinió sobre la seva persona era molt positiva. El veia com un polític hàbil, dotat d’una experiència i d’una agilitat que el podien fer molt útil per la nostra terra. Me l’imaginava com una figura clau en les relacions exteriors catalanes. Però des de fa un parell d’anys pel cap baix he de reconèixer la meva decepció. La política, com va dir no sé qui, és l’art de fer realitzable allò que és possible.. Entestar-se, però, a voler realitzar el seu somni federal-confederal, quan a Espanya només l’acceptarien quatre gats i escaig, és voler-se esberlar el cap contra un mur de granit. I sembla que és el que està aconseguint, parlant metafòricament. El que no es pot tolerar és que, de passada, el cap ens l’esberlem tots plegats perquè la seva obsessió faci que a les properes eleccions paguin justos per pecadors.
Entenem-nos: si vostè creu, pels motius que siguin, que la independència no és res de bo per Catalunya i que encara s’han de fer tots els esforços possibles per trobar aquest llegendari encaix amb Espanya (la tercera via, convertida ja fa temps en via morta) hi té tot el dret. A pensar-ho i a expresar-ho. En democràcia això és obvi. Peró en aquest món ja se sap que on hi ha drets també hi ha deures. I en aquest cas un dels deures essencials és que si s’ha donat la cara s’acceptin les conseqüències i no es defugin responsabilitats amagant-se darrera de ningú. I aquest deure vostè el vulnera de manera flagrant, perquè segueix aixoplugant-se sota el paraigua d’una federació que perd tota raó de ser si en un tema tan cabdal els dos socis van per camins oposats.
És humà que vostè no vulgui deixar el paraigua perquè és qui més hi perdria. Però això no treu que aquest comportament no sols sigui reprobable, sinó (i perdoni) clarament covard (i sento d’haver d’afegir un adjectiu més als que ja li cauen al damunt dia per altre). Si Artur Mas i el seu partit han decidit seguir el corrent principal d’opinió del poble català, i si vostè ho considera errat, la única sortida honesta és deixar la federació; amb el seu partit, si aquest el segueix, o pujant a la barca de salvament d’aquest “Construïm” que vostè s’ha tret del barret. Anar dient per una banda que Unió ha complert tots els compromisos contrets dins de la federació,i per altra banda criticar i menystenir tot el que facin els socis és, amb tots els respectes, ben poc digne d’un polític responsable.
Sr. Duran: el seu balanç, que hauria pogut ser molt respectable, l’està convertint vosté mateix en un fracàs. Si vostè, tot el més tard després de la consulta del 9-N (que era una consulta se’n digui com se’n digui), hagués fet l’únic pas digne i encertat que es podia fer (sortir de la federació i deixar de ser un pes mort per Artur Mas) se’l podria considerar equivocat però seguiria mereixent el nostre respecte. Tots els mesos que ha perdut i totes les conseqüències negatives que puguin tenir per l’independentisme català fan que el seu balanç ara sigui (parlant comptablement com a professor mercantil que sóc) tan ple de xifres vermelles que ja només es pot parlar d’insolvència política.
Tan de bo que el mal que ha fet la seva actuació dels darrers anys al nacionalisme liberal català sigui encara reparable, gràcies a què molt abans del 27-S vosté faci el pas que fins ara ha obviat de fer. No té cap altra solució. Però és llástima que no hagi estat prou conseqüent per fer-ho de seguida que es va veure que seria indefugible. Llàstima per vostè i llàstima per tots plegats.
