[Cartes a l’Helena [Joan Ferraté (ed.)] Empúries, 1995]
—… Fa tant de temps que no llegeixo el Gabriel! Aquell llibre , ¿com es diu?, Teorètica, no, Teoria dels cossos, també m’agrada força. Té un no sé què d’alat que m’atrau molt. Ara, aquella cosa mig feixuga que té Ferrater: «El ferro vell rovellat…» encara li sento la veu. A part que no l’entenc. L’entenc perquè quan et llegia els versos explicava abans de què anaven. Si no ho hagués fet, em penso que encara no ho entendria ara (…) En Ferrater hi havia un misteri, un misteri…
—¿Quin?
—Hauria de pensar-hi tant i no ho he fet… hi havia una falla. Ferrater era una persona molt intel·ligent, amb una gran capacitat per conèixer-se i per analitzar-se, extraordinària… bbrrrmmmm… però tenia un concepte de la vida, del pudor, de…
—¿Era molt torturat?
—Sí, ho dissimulava moltíssim. Sempre era amable, i la bonhomia aquella que tenia, i el riure, i el ha, ha, ha.
—¿Era aclaparador?
—Nooo, que va! Bé, era aclaparador en el sentit que començava a beure i no acabava. Això passa a tots els borratxos, que no saben dir mai prou. Però no ho era perquè tenia un autocontrol fantàstic. I com es pot comprovar, en la seva poesia s’estava excusant constantment. Excusant-se per les seves emocions, pels seus sentiments, per les seves projeccions… com si estigués demanant perdó per viure.*
Qui respon aquesta entrevista és Helena Valentí, la mateixa Helena a qui van dedicats els poemes del llibre que no recorda com es diu. L’aura de musa al voltant d’aquesta noia neix de les declaracions explícites que Ferrater fa als seus poemes. Quan respon les entrevistes l’Helena posa una distància entre ella i la relació i sobretot ens fa saber que conviure amb Ferrater no devia ser gens senzill. Es nega a remoure el passat i malgrat que, com veiem pel que diu, sabia molt bé què sentia i com ho sentia, sembla que tracti la relació amb Ferrater com si parlés d’alguna cosa sense massa importància. Se sap que la publicació de «Teoria dels cossos» no li va fer massa gràcia perquè tots els poemes eren fruit de la seva intimitat. Si normalment llegir les cursileries d’un intel·lectual esquerp és una experiència divertida, resseguir la relació entre ells dos deixa una tristesa estranya. En part deu ser culpa de la fredor de l’Helena però també de la dificultat d’encaix amb la vida que es desprèn gairebé sempre de les paraules d’ell.
La celebrada Helena passava les vacances a Cadaqués, a la casa familiar on estiuejaven. El seu pare, Eduard Valentí, era un llatinista que reunia a casa seva tertúlies d’intel·lectuals catalans. Gabriel Ferrater coneix l’Helena per l’amistat que l’unia amb el seu pare. L’estiu de l’any 1961 ella tenia 21 anys i Ferrater 39. Aquell estiu comença una relació amorosa que sembla que durà dos anys, fins a l’estiu de l’any 1963. El mes de juliol del mateix any 63 Ferrater marxa a treballar a Hamburg i sembla que és aleshores quan escriu els últims poemes de «Teoria dels Cossos». Després d’aquests poemes no escriurà gairebé res més. Aquella tardor coneix Jill Jarrell en una festa literària a Frankfurt i es casarà amb ella pocs mesos després a Gibraltar.
Però els dos anys de relació amb l’Helena havien de marcar molt la vida del poeta, d’una manera tant determinant que de l‘affaire en surt un llibre de poemes. El que va passar exactament entre els dos no s’acaba de veure clar. Però d’aquesta relació ens en queda un testimoni: les 22 cartes que recollides a «Cartes a l’Helena», un volum pòstum editat pel seu germà Joan Ferraté. Aquestes 22 cartes, molt disperses en el temps, són tan sols un petit fragment de l’epistolari que van mantenir.
Podríem pensar que l’Helena distant de les entrevistes no té res a veure amb la noia «que riu enlaire» del temps en què estaven embolicats. Però a les cartes no trobem una noia enamorada que es deixa guiar per un amant que també li fa de mestre. Ella es mostra sempre freda, escriu postals ràpides i no sembla gaire afectada per les penes que el Gabriel s’esforça en expressar. Ella mateixa dirà, a la nota introductòria que escriu per a la publicació de les cartes, que «de la noia a qui adreça cartes i poemes d’amor, m’és molt difícil dir-ne res. Ja no és ben bé l’adolescent que reclama escoltar Paul Anka cantant allò de I’m a lonely boy. Tampoc no crec que l’obsedís gaire la molt honorable preocupació de la noia de Firbank, de fer bonic i no fer mal. Ella ja fa un any que va fer 20 anys i, per tant, no gosa riure eixelabradament i segura de trobar qui atura la caiguda enrere del seu cos engrescat».
Tot fa creure que es tracta d’una Helena «noia, dona, noia» que començava a ser independent i no vol atrapar-se en l’amor de ningú. Aquest esforç despullat de Ferrater per fer-se una vida a través d’allò que escrivia sembla que no afectava gaire a una noia que veu que pot viatjar per les capitals europees fent vida de bohèmia i alhora treballar amb el seu doctorat a Anglaterra. Es tracta d’una Helena que no vol o no pot deixar-se estimar del tot, que contestarà les cartes sense pensar massa. A l’altra banda però ens trobem un Ferrater entregat que la vol retenir i alhora entén que no hi té cap dret. Les millors cartes (potser també les més tristes) són les dels dos estius que marquen els dos anys de la seva relació. Són cartes llargues (sobretot les d’ell) perquè es trobaven separats. Recordem que la relació comença l’estiu de l’any 61. L’estiu de l’any 62 Ferrater escriu, des de la casa d’estiueig de Calafell, l’únic testimoni del que podria ser una de les primeres separacions:
«Poques vegades es deu haver donat el cas que en una parella passi alguna cosa – es trenqui, hauria dit abans de rebre la teva carta, ara ni tan sols sé si puc dir això), i que un dels dos sàpiga tan poc què ha passat, com, per què. És com donar-me cops de cap a una paret. (…) Ja et deus imaginar que, tant com he pogut, he fet treballar la raó contra tu, i m’he dit de tu tot el mal que he sabut inventar. Però no m’ha servit de res. La veritat és que ja no sé si t’estimo o no, però que això no fa cap diferència. He descobert que hi ha una cosa més fonamental, vull dir que compta més per al règim de la vida, i és que només amb tu podria parlar d’alguna cosa viva. Dit en forma sentimental, que només amb tu podria creure’m que sóc bona persona: per als altres, sóc una mala bèstia total. Si ara fes l’amor amb una altra noia, seria com fer-lo amb un gos (…)Tinc tantes ganes de tornar-te a veure, carona de setembre (ara hi som, i és el mes on te’m situes sempre). Si poguessis venir a Barcelona, crida’m i hi aniré. Escriu-me de seguida, envia’m un telegrama, envia’m un sobre buit. Només si m’arriba alguna cosa de tu, tinc la sensació que hi sóc».
No sabem què va respondre l’Helena i no sabem què va passar entre ells dos. Només tindrem, en el temps que va de l’estiu del 62 al 63, cartes de tràmit d’ella des de París i des de Durham. Però l’estiu d’aquell any 63, Ferrater ja és a Hamburg i sembla que encara té esperances que ella vingui a viure amb ell: «Si tu no hi ets – què? (…) Sóc tot una barreja estranya de por i d’il·lusió. Tu dóna-hi una empenteta. Molt teu, Gabriel». No sabrem tampoc què li contesta ella, però sis dies després trobem l’última carta que tenim de Ferrater a l’Helena. Aquesta és la més extensa de tota la correspondència i acaba pràcticament amb una petició de matrimoni: «En tot cas, començo a tenir, menudet encara, a sense of purpose, i el món va fent sentit (…) Adéu, mein Kind. Em sembla que m’ha sortit ja una carta tota conjugal, plena de debat pràctic. Que l’averany es compleixi». I l’averany es complirà però en un sentit ben diferent: Ferrater es casarà l’any 1964 a Gibraltar amb Jill Jarrell.
Helena Valentí, aquella «carona de setembre», no confessarà gairebé res que ens ajudi a entendre-ho millor. De tot plegat sembla que en va aprendre una lliçó: «Quan van acabar les nostres relacions, vaig proposar-me fermament de no conviure mai més amb un intel·lectual, perquè són tots uns autodestructius i uns masoquistes que destrueixen tot allò que els envolta. Jo me l’estimava, però odiava el seu món d’especulació constant».
El 1966 es publica «Teoria dels cossos». El mes d’agost, l’Helena li envia una carta al Gabriel i li agraeix rebre de part seva el Poema Inacabat, el cèlebre poema de Ferrater que li va especialment dedicat. La carta acaba així: «Mai més maîtresse de poète. – Toco fusta».
*Vicent Martí: Força dona: entrevista amb Helena Valentí.
