No us estranyi que parli d’aquests personatges de comèdia caricaturesca. Escric l’article abans del discurs de l’Oriol Junqueras que hauria estat un tema més important. Peró ja hi haurà temps de fer-ho.
El títol m’ha sortit rimat, i ja posats a fer rodolins, l’article també es podria titular: “La visita sense suc, d’un polític sense lluc”. Satisfeta, doncs, la meva inclinació a fer rima satírica, anem per feina. Però no ho podré fer sense recórrer més d’una vegada a elements satírics, perquè és gairebé impossible de fer-ho d’altra manera.
Ha estat només una visita llampec, perquè l’home havia d’anar a casament d’el fill o de la filla d’algú del partit. Cosa que, com pot veure el més negat, era molt més important que enfrontar-se de debò amb l’embolicada situació a Catalunya. Tota la informació que n’he llegit (poca, perquè prefereixo usar el meu temps en coses de més profit) no ha fet res més que confirmar el que ja sabem: la majoria de polítics espanyols viuen en una mena d’univers paral·lel i sense contacte amb el nostre, en el que Espanya “és gran i forta” com ha dit el Mariano, que ho sap de bona font, i en el que la gran majoria de catalans no vol tenir res a veure amb aquesta trepa sense seny d’en Mas, d’en Junqueras i de tots els babaus que els segueixen (com vostès i jo, posem per exemple).
Tot el tam-tam de l’anunci de la visita només ha servit per subratllar encara més que els seus resultats han estat més escardalencs que un moribund per inanició. Hom es fa creus de què persones grans que tenen un paper destacat en el govern d’un país puguin ser tan maldestres, per dir-ho d’una manera educada (que també em costa). Contrastem-ho amb el que crec que haurien fet un Cameron, una Merkel, un Mas o un Junqueras en el seu lloc (deixant a part que no haurien deixat arribar la situació al punt sense retorn actual).
L’objecte declarat de la visita era “fer-se entendre millor i detallar tot el que ha fet i està fent Espanya per Catalunya”. Deixem també a part que si enlloc de venir per fer-se entendre millor, aquesta gent hagués vingut més sovint per entendre’ns millor a nosaltres, no seríem potser on ara som. Els polítics que he esmentat haurien preparat ofertes conciliadores (tinguessin o no possibilitats d’èxit), haurien buscat la controvèrsia pública amb els seus contraris polítics, enlloc d’encastellar-se endogàmicament al mig de la seva claca més o menys incondicional (i fins i tot aquesta sembla que va quedar un punt decebuda). Almenys haurien intentat introduir algun element nou en la discussió que acredités que hi havien pensat molt seriosament. I què ha fet el cavaller de la trista figura? Un medíocre acte electoral de cara als seus, com l’hauria pogut fer a Chamartin, a Triana o a Villagarcia de Arosa. Això sí, amenitzat amb manifestacions seves i dels seus que als catalans només ens fan venir més ganes de posar-nos a córrer.
En l’univers paral·lel del PP (i del PSOE, no ho oblidem) deu ser creïble “la fermesa de l’actuació del govern davant del 9N”, que “el 9N va ser un fracás estrepitós”, que els dos terços de catalans que no van anar a votar (hi compta és clar també els nens de bolquers) volen seguir dins d’Espanya, o -agafeu-vos!- que “no hi ha un sol lloc al món que tingui un AVE com el de Catalunya”. I no oblidem la seva santa indignació: “No volem que uns catalans treguin el dret de ser espanyols o europeus a uns altres. Aixó no es produirà”. I tant que no! Els habitants de Catalunya seguiran sent tan europeus com sempre. Fins i tot si hi hagués una curta sortida temporal de la UE, seguiríem sent tant europeus com els suissos i els noruecs. I el dret de ser espanyol no li privarem a ningú. A ningú no se l’obligarà a tenir la nacionalitat catalana, i ningú que vulgui seguir sent espanyol haurá de sortir del país ni tindrà cap dificultat a la seva vida normal, més enllà d’haver d’acceptar que viu a un país amb una altra llengua oficial i amb unes lleis segurament una mica diferents (que segurament els hi faran la vida més senzilla).
Que don Mariano recordés totes les factures que el govern espanyol havia pagat a Catalunya, només es pot comprendre com a tergiversació propagandística de cara als seus electors a Pueblo Nuevo del Terrible o a Viniegra de Arriba. Però trobo que algú hauria de fer-li d’apuntador si volen evitar que faci el ridícul més absolut.
I donya Alícia? Proclama tota excitada que “s’ha acabat el diàleg amb aquells que volen trencar Espanya”. I hom es pregunta, perplexe: quin diàleg? Fins ara la predisposició a un diàleg autèntic ja sabem que ha estat completament inexistent. Després va dir que “el govern espanyol ha de vendre millor la història de l’èxit col·lectiu que és Espanya”. Jo li cantaria (però l’edat m’ha tret la veu) un cuplet de començaments del segle passat: “Que Viva España, con cañones de caña, escuadras de cartón, generales de barro mengua de la nacion. Y además: caciques, toros y loterías y alguna procesión. Chin! Pon!” I això no s’ho va inventar cap català, eh!. I finalment (i no en parlaré més per no agafar mal de ventre) va dir que Rajoy ha de ser “el president de tots els catalans” que supleixi “el president de la paràlisi”. La frase només té un defecte: per nosaltres el president de tots els catalans, ara com ara ho és en Mas, i el “president de la paràlisi” (sense cap mena de dubtes) és don Mariano.
És que el bon home no n’encerta una. Però això sí: té un lloc assegurat a la història d’Espanya: ser el polític que amb el seu recurs contra l’estatut català del 2006, va marcar l’inici de la carrera catalana cap a la independéncia. Don Mariano: “aquellos polvos trajeron esos lodos”. Aquest llot els hi ha embrutat tot i ja no hi ha aigua del cel que ho netegi.
I per si no fos prou, no hi ha dia que altres “eminents” personatges encara no s’enfanguin més. com per exemple Cospedal i Català (m’estranya que no s’hagi canviat el cognom) tornant-nos a comparar amb els nazis i els feixistes. Trobo que s’hauria de poder presentar una querella col·lectiva per insults i difamació. I Mr. Montoro diu (i es queda tan ample) que a Catalunya ” els polítics no fan allò que haurien de fer, és a dir governar i administrar, sinó que s’ocupen en altres coses”. I s’oblida olímpicament de què és el govern espanyol el que impideix que es governi i s’administri com cal, i que Artur mas ja va presentar a Madrid una llista de més de 40 projectes encallats i que ningú n’hi ha dit ni ase ni bèstia.
En altres països a la gent així només els fan servir de ninots de pim-pam-pum
